Les amigues per Nadal
Per Nadal cada ovella al seu corral. Però quin és el corral? Avui, la Rebeca s’ha aixecat a punta de dia. Està acabant d’endreçar el pis. Ha deixat el bany i la cuina com a veritables patenes. El menjador, on s’aplegaran gairebé una trentena de convidats, fa un goig que enamora. A la porta d’entrada hi penja boix grèvol. Boles i garlandes daurades guarneixen l’arbre. Al rebedor, un Pare Noel de ceràmica donarà la benvinguda als hostes.
Una fiblada li creua el cor quan veu totes les cadires que els anys han buidat. També pensa en el cunyat poca-solta que explica acudits sense gràcia. I en aquell altre que parla de política i encén uns focs que riu-te’n de les fogueres de Sant Joan. Una cunyada farà cap tan carregada de joies que es fusionarà amb l’arbre i les garlandes. Mentre que una altra arribarà amb una sabata i una espardenya. La Rebeca es pregunta si és pitjor l’excés o el defecte. I, no pot pas faltar la sogra: “Nena, a aquest brou hi falta sal. Has deixat coure massa la pasta dels canelons. La vedella està més dura que la sola d’una sabata...”
Aleshores, s’adona que s’ha obsessionat tant amb la neteja que s’ha oblidat del dinar. Una suor freda l’amara de cap a peus. D’aquí a una hora sonarà el timbre, tots seran a casa seva i el més calent és a l’aigüera. El cor li batega fort i el pols se li dispara. Té una opressió al pit que li puja cap a la gola. És una opressió tan intensa que l’ofega i l’ofec l’obliga a despertar-se. “Déu meu, quin malson!”, exclama. “Com pot ser que somniï en tota una rècula de gent quan soc filla única, mai no m’he casat i des que van morir els meus pares estic més sola que la una?”
La Rebeca mira el rellotge, són les nou del matí. Mentre es treu la mandra de sobre pensa: “Fins a les dos no he quedat per dinar amb les amigues que, com jo, avui estan soles. No he de netejar, ni de fer dinar. Disposo de cinc hores absolutament meves. No em cal córrer. Puc, fins i tot, empolainar-me els ossos.”
A les dos en punt, les amigues es trobaran assegudes a taula. La Rebeca els explicarà el malson. Totes riuran i estaran d’acord que no haver de cuinar, ni parar taula, ni fregar, no té preu. Però el més valuós de tot plegat és aquella dita que adaptaran i faran seva: “És millor una amiga a la porta que una parenta a Mallorca.”
