Fer-se gran
Les amigues, a Lleida, s’aixopluguen del fred en una cafeteria que es troba vora la plaça de Blas Infante. Quan ja estan totes assegudes i la comanda a taula, la Carme esmenta que la Berta encara no ha arribat. Pregunta si li han de trucar, per si li ha passat alguna cosa, just en el mateix moment que, tota esverada, apareix la Berta.
“Quin desastre! Ja em pensava que no podria venir. A l’hora de sortir no trobava les claus per enlloc. Ha passat una bona estona, fins a adonar-me que ja les havia agafat i les havia deixat dins la butxaca de l’abric.” Aquest fet anima les altres a explicar les seves experiències en qüestió d’oblits, descuits o el que sigui. La Roser, també, hi diu la seva: “Jo, ahir, vaig estar buscant com una boja les ulleres. Vaig remenar la casa de dalt a baix i res. Vaig perdre dues hores de la meva vida per una cosa que no calia. Ja que sabeu on eren? Les duia posades! Mentre jo embogia, les molt poca-soltes reposaven tranquil·lament sobre el meu nas i les meves orelles.”
Llavors, la Júlia comenta que ella, més d’un cop, s’havia trobat que, mentre parlava amb algú, pensava que li calia trucar a fulano o mengano i que, mentre conversava, buscava el telèfon dins la bossa. La regirava sense parar, amunt i avall, i l’aparell no apareixia. Recordava que la trucada era important, que l’havia de fer peti qui peti i la suor la començava a envair. Continuava parlant i regirant la bossa fins que s’adonava que era precisament amb el telèfon amb allò que mantenia una conversa amb algú altre. Finalment sentencia: “La meva mà dreta buscava l’aparell mentre amb l’esquerra l’aguantava. Es veu que les meves mans no es parlen entre elles.”
Totes riuen amb un riure nerviós que denota que aquests fets no els fan ni mica ni molla de gràcia. Aleshores, la Carme rememora que quan era jove, als volts de la vintena, més d’un cop, a l’anar a treballar, si tenia el cap a tres quarts de quinze i no es fixava bé on aparcava el cotxe, a l’acabar la jornada, trobar-lo li costava un ase mort. I acaba reblant: “I els noms? Els noms de la gent sempre m’han patinat com patina l’aigua de la pluja sobre un impermeable. Si, aleshores, tot plegat no em preocupava, per què m’hauria de preocupar, ara?” A l’escoltar-la, l’Emi exclama: “Així m’agrada! A les penes, punyalades.”
