Crònica des de l’espígol
La Dolors passeja el gos vora una platja deserta. És negra nit i el mar li provoca un cert esglai quan desapareix sota la foscúria. Mentre el gos corre amunt i avall amb la llibertat que li atorga la solitud, la dona pensa com queden de llunyans aquells dies que se sentia la persona més desgraciada del món.
Amb l’esguard perdut, rememora quan es va sentir envaïda per una profunda tristesa. Una pena que no sabia definir l’oscava de cap a peus. Sense saber com, l’alegria que sempre l’havia caracteritzada havia desaparegut. Es va veure abocada a un pou del qual no sabia ni podia sortir. Des del fons d’aquell forat ombrívol podia veure la llum. Però com arribar-hi?
Les llàgrimes van substituir els somriures. L’apatia i el desinterès la dominaven. Tot allò que fins a aquell moment més li plaïa, va deixar d’agradar-li. No trobava consol en res, ni per res. Li costava dormir. Els seus sons es van convertir en malsons. Es despertava cansada, exhausta de patiment. Sentia que l’apatia havia ocupat el lloc de l’energia. Volia perdre’s en els braços de Morfeu. Submergir-se en un sopor de què no es volia despertar.
Se sentia propera a la poetessa Alfonsina Storni i creia fermament igual que ella que el suïcidi és un dels actes més lliures que hi ha. Aquella nit d’un dia llunyà, des de l’espígol guaitava la negror del mar com si aquest la cridés. L’atreia la idea d’immergir-se en les seves aigües i deixar-se anar. Oblidar-se de la tristesa i el patiment, mentre recordava que el darrer poema d’Alfonsina titulat Voy a dormir acabava dient: “...Ah, un encargo:/ si él llama nuevamente por teléfono/ le dices que no insista, que he salido./” Però no ho va fer. No es va llençar a l’aigua. Benauradament no va ser prou valenta.
D’aleshores ençà d’aquests pensaments, s’han donat moltes voltes al sol. La nit d’avui, la lluna plena llueix en tota la seva esplendor il·luminant la foscúria de l’aigua. La dona camina prop del gos que corre i fa giragonses vora seu, encomanant-li la seva alegria. A casa l’esperen el seu home i fills i somriu quan recorda uns versos de Sisa: “Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum./... / Passeu, passeu./ De les tristors en farem fum/.”
La Dolors somriu quan es diu a ella mateixa: “Sí. Qualsevol nit pot sortir el sol.”
