La flama que encara brilla

Vivim en un moment de grans transformacions socials, econòmiques i culturals. Enmig d’aquesta voràgine, les persones grans sovint queden relegades a un paper secundari, etiquetades sota una mirada assistencialista que ja no respon a la realitat. És hora de canviar el relat: de deixar de mirar la vellesa com la cera que es consumeix i començar a veure-la com la flama que encara brilla. Perquè és la intensitat de la llum la que dona sentit a l’espelma, no pas la quantitat de cera que resta.

La metàfora no és poètica: és política. Les persones grans no són un col·lectiu passiu. Són ciutadans actius, amb trajectòries vitals plenes, amb criteri, experiència i una profunda consciència crítica. Parlem de generacions que han estat clau en la construcció dels drets socials, que han viscut dictadures, transicions i crisis. Que han criat, treballat, cuidat i sostingut comunitats. I que avui continuen aportant valor en múltiples formes: des del voluntariat fins a la cultura, des de la participació política fins a la vida quotidiana dels barris.

Tanmateix, les polítiques públiques encara parteixen d’una mirada obsoleta. Sovint es parla de la gent gran com d’un col·lectiu vulnerable, a protegir, acompanyar o gestionar. S’impulsen diagnòstics i mapatges, protocols i taules de treball que, lluny de reconèixer la seva autonomia, acaben tractant-los com un grup homogeni i dependent.

Aquest enfocament paternalista no només és erroni, sinó profundament injust. La idea “d’acompanyar l’envelliment actiu”, per exemple, pot semblar positiva en aparença, però amaga una concepció segons la qual les persones grans necessiten ser guiades, com si no fossin capaces d’organitzar-se, decidir o participar per elles mateixes. És una forma subtil d’infantilització que, lluny de garantir drets, els limita.

L’envelliment actiu no s’ha d’acompanyar, sinó reconèixer i respectar. Les persones grans ja el practiquen; només cal que les institucions els donin veu i espais reals de participació. Per ser honestos amb ells i elles, cal escoltar de veritat. No fan falta nous espais ni protocols si no es té en compte el que ja estan fent des de fa temps.

També cal fugir de la temptació de fer censos encoberts o mapatges de control. Les persones grans no han de ser catalogades ni estudiades com si fossin una categoria a gestionar. Són ciutadans i ciutadanes amb plens drets, i qualsevol diagnosi sobre la seva realitat ha de fer-se amb metodologies participatives, qualitatives, voluntàries i respectuoses amb la seva autonomia i intimitat.

Les polítiques del segle XXI per a la gent gran han de basar-se en l’autonomia, la dignitat i la participació. Cal garantir drets, recursos i reconeixement, superant la visió assistencialista i veient la vellesa com una etapa plena de possibilitats.

Avui, tenir 70 anys o més no és com abans: moltes persones continuen actives, treballen, es formen i participen en la vida pública. La societat ha canviat, però les polítiques encara no ho reflecteixen.

Per això, cal deixar de parlar de la gent gran i començar a parlar amb la gent gran. Cal obrir espais de diàleg, de decisió, de construcció col·lectiva. No per fer-los sentir inclosos, sinó perquè ja formen part del teixit social i en són una part essencial.

És hora d’encendre una nova mirada. Una mirada que reconegui que la flama de la vellesa no s’ha apagat. Que no cal protegir-la del vent, sinó donar-li oxigen perquè segueixi brillant. Perquè la vida, fins a l’últim instant, és digna de ser viscuda amb plenitud, amb veu pròpia i amb llibertat.

I perquè la societat que sap valorar les seves persones grans és una societat que estima el seu propi futur.