Lleida, del gris al verd

Lleida és una ciutat envoltada d’una de les hortes més grans de Catalunya, amb 19.000 hectàrees de camps fèrtils i travessada pel riu Segre. L’Horta és un paisatge privilegiat que, si es cuida, podria ser la millor carta de presentació de la ciutat. Malauradament, massa sovint mostra marges bruts, camps abandonats, camins malmesos i entrades descuidades. I això importa, perquè una ciutat també parla per com rep qui arriba. Les entrades de Lleida no projecten l’orgull que haurien de transmetre.

Aquest contrast es fa encara més evident dins del nucli urbà. Tot i viure envoltats de natura, hem convertit el centre en un mar de ciment. La Plaça Sant Joan n’és el paradigma: un espai gris i dur, quan podria ser un punt de trobada fresc i ple de vida. Per què, si tenim tanta fertilitat al voltant, el cor de Lleida és tan sec i inhòspit?

Els espais verds no són un luxe; són una necessitat vital. Són punts de respir i equilibri, que milloren la salut i el benestar. Quan entrem en un parc cuidat, fins i tot ens canvia la manera de caminar. El verd ens calma i ens regala qualitat de vida. Però el benestar no es mesura només en graus de temperatura: també s’expressa en estètica. Una ciutat bella és una ciutat que s’estima i que convida els veïns a estimar-se-la. Com una llar ben decorada parla dels qui hi viuen, una ciutat ben cuidada parla de la dignitat i de l’orgull dels seus ciutadans.

Per això la cura dels espais verds i dels detalls urbans és també un reflex del grau de civisme i d’estima col·lectiva. Una ciutat que cuida els seus espais, cuida els seus ciutadans. I aquesta és una responsabilitat compartida: l’administració ha de liderar, però els veïns també hi tenim un paper. Quan els carrers llueixen, quan les flors donen color i les fonts ragen, l’ànim col·lectiu creix. I una ciutat cuidada educa i acompanya: fa més fàcil ser cívic i respectuós, i converteix l’estètica en un autèntic símptoma de qualitat de vida.

Però la realitat sovint ens mostra el contrari. Les fonts ornamentals en són un exemple clar. Moltes estan apagades i allà on hi hauria d’haver aigua i frescor només hi ha buit i deixadesa. Una font viva transmet orgull; una font apagada transmet abandó. El mateix passa amb els arbres. La tala recent a l’avinguda Rovira Roure, en ple estiu, n’és una mostra. És cert que un arbre de cinquanta anys es pot substituir per un de nou, però caldran dècades perquè ofereixi el mateix refugi i la mateixa ombra. Quan un exemplar està malalt o és un perill, cal actuar. Però si són arbres sans, cal explorar alternatives abans de perdre’ls.

El clima de Lleida no ajuda. Els hiverns són freds i els estius insuportablement calorosos. Però això no pot ser excusa per resignar-nos al gris. Al contrari: és una oportunitat per innovar. Hem d’apostar per espècies autòctones i resistents, de baix consum d’aigua i de fàcil manteniment. Hem de pensar en entrades amables, en places que convidin a quedar-s’hi, en jardins que durin, en fonts que refresquin. Hem de cuidar constantment el que tenim, no inaugurar per oblidar.

L’oposició de Junts per Catalunya no vol ser destructiva. En aquesta qüestió, no es tracta només de criticar, sinó de proposar. L’alternativa és clara: transformar Lleida del gris al verd. Fer que la ciutat reflecteixi la riquesa que l’envolta. Fer-la orgullosa de les seves entrades, de les seves places, de les seves fonts i dels seus arbres. Fer-la un autèntic refugi climàtic i emocional per als veïns.

Lleida pot ser una ciutat dura i grisa, o pot ser una ciutat viva, fresca i digna. Depèn de nosaltres. I el camí és clar: Del gris al verd.