En Sisai i les esglésies rupestres Lalibela (Etiòpia)

Les paraules clau d’aquesta entrega, la vuitena, són SERVEI i RESPONSABILITAT.

El que veieu a la imatge és l’interior d’una de les onze esglésies rupestres de Lalibela (el conjunt d’elles és patrimoni de la humanitat per la Unesco), i són un dels llocs més visitats pel col·lectiu turístic mundial. Avui us parlaré d’en Sisai. És el personatge de la dreta, recolzat en la columna, gairebé amagat com qui no vol sortir a la foto, tot semblant que no mira enlloc, com qui no pren part en allò que es cou, però no, ell està pendent de tot el que faig i preparat per fer el que li demani en tot moment. És una foto més documental que artística, únicament feta, aquesta i altres, per obsequiar-lo com a record i en agraïment de la jornada pel seu treball impecable. Aquest instant era al principi del recorregut, i jo ja tenia clar quin seria el seu comportament.

La veritat és que, de fet, sense ell ni aquesta ni la majoria de les fotos que vaig fer en aquests monuments extraordinaris no les hauria pogut capturar. En aquella època jo pesava uns trenta quilos més que ara, i el recorregut no era senzill.

Sisai és un estudiant universitari que en hores lliures fa tot allò que li demanin amb una disposició total per poder recaptar uns “birs” que l’ajudin a seguir els seus estudis i, també, per ajudar la seva família que viu a les muntanyes, intueixo que en condicions dures. En el meu cas, per unes quantes monedes i, sobretot, pels meus queds del Decathlon de color verd fosforito que em vaig comprar per a l’ocasió vam signar verbalment el contracte sobre la tasca a fer.

A canvi d’això, em va fer el servei de portador de la motxilla amb l’equip fotogràfic, que no es va treure de l’esquena en cap moment, suposo que per responsabilitat en la custòdia. També em va portar el trespeus quan va caldre, tot i que aquesta no va ser la seva funció més important. Us explico: en aquestes esglésies s’ha d’anar obligatòriament descalç i tenen, per dir-ho d’alguna manera, una porta d’entrada i una altra de sortida per fer el recorregut turístic lògic. En el cas d’un visitant habitual, la gent es treu les sabates abans d’entrar i les porta a la mà durant el recorregut, si no vol tornar a buscar-les un cop hagi fet la visita.

En el meu cas, una de les funcions d’en Sisai era portar-me-les a la porta de sortida i seguir el recorregut, i aquest fet, que podria semblar poc important, en el meu cas va ser vital per evitar que el gran grup que teníem darrere no ens agafés. Així, vaig poder retratar sense turistes aliens voltant al mateix temps que jo pels espais. A banda, també va estar sempre atent a allò que vaig poder tenir de menester.

Quan ja plegàvem els trastos li vaig preguntar com és que volia els queds. Em va semblar estrany perquè hi va posar més interès que en els diners, i em va confessar que els volia per a portar-los al seu pare, que tenia una imperiosa necessitat de calçat allà a les muntanyes. La lliçó va ser per a mi colpidora. Veure que allò que a tu t’és sobrer, per a ell era vital. De fet, en acomiadar-nos i pagar-li els seus serveis, li vaig donar més del que havíem acordat. Finalment, el vaig felicitar i vaig agrair la seva feina impecable. Sempre recordaré la cara de felicitat quan li hi vaig donar els meus queds fosforito de muntanya. A mi allò també em va fer feliç.

2-12-2015

D’altra banda, si en aquesta imatge no hi sortís en Sisai, motiu de la meva captura, l’únic possible interès fotogràfic, a banda dels detalls arquitectònics i d’objectes varis, hauria sigut, en la meva opinió, el monjo tafaner que em vigilava des de la porta de sortida.

pàgines culturals de segre