L’home del paraigua que va sortir de la pluja

La primavera de l’any 2005 va passar per davant meu l’oportunitat de fer un viatge al Japó ancestral majorment vinculat a la meditació zen, organitzat per dos grups d’aquesta disciplina, un de Gran Canària i l’altre de Barcelona. Jo no n’era practicant ni la practico en l’actualitat. El contacte va ser causat per uns amics de la que en aquell moment era la meva dona, la qual sí que ho practicava i en certa manera estava en contacte amb el grup de Barcelona.

Un cop informats de dates, preu i programa de llocs a visitar i altres detalls, vam decidir apuntar-nos-hi.

A mi sempre m’han atret els països de cultures molt diferents a la nostra i, encara que aquest no és el cas, especialment els que en diuen del Tercer Món.

Només hi havia un inconvenient, la meva diguéssim no pràctica de la disciplina que tenia com a objectiu el viatge, el zen i especialment la meditació. Al mestre director del viatge no li semblava adient permetre l’assistència a gent no involucrada. Evidentment a mi m’interessava poder fer fotos sobretot. A ell no li feia gens de gràcia que algú es desbarriés del grup. Finalment, després d’unes converses intenses on em van fer comprometre a participar activament en totes les activitats programades i no anar pel meu compte, va acceptar que hi anés.

El dia de marxar, un cop reunits tots els participants a l’aeroport del Prat, vaig intuir que tindria problemes d’acceptació de l’autoritat. No m’agraden les dictadures, he hagut d’acceptar l’autoritat per qüestions laborals quan em pagaven per fer un treball o per qüestions legals, però en un viatge teòricament de plaer no ho tenia tan clar, tot i que m’agrada complir els compromisos.

I direu, amb raó, què coi té a veure aquest rotllo amb la foto mostrada. Tranquils, està directament vinculada al que us he explicat.

Al viatge jo no n’era l’únic no practicant. N’hi venia un altre, el Josep, un xicot de Barcelona, més jove que jo, arquitecte i aficionat a la fotografia. En conèixer-nos de seguit ens vam entendre i aliar. Teníem intencions similars i no va costar gaire establir un nexe de complicitat.

En el transcurs del viatge, en general tot va anar fluint amb normalitat. Seguíem el ritme del col·lectiu, no sense alguna discrepància. Es feien feixugues les sessions de silenci o les classes teòriques, però vam complir, i algun profit també en vaig treure.

El viatge va ser extens, vint-i-un dies. Algun cop demanàvem alguna llicència, però el dictador no donava el braç a tòrcer. Així molts dies: Narita, Tòquio, Osaka, Nara, Yokohama, Kobe..., fins a Kyoto, que va ser de les últimes a visitar. No m’havia atrevit a trencar la promesa però amb la complicitat del Josep, ens vam escapar de les urpes del maestro. Va ser un alliberament total. No vam tornar fins a la nit; vam recórrer a peu des del monestir per allà on vam voler, sense rumb prefixat; vam gaudir com adolescents. Realment ens vam adonar que estàvem com empresonats. El Japó és un país magnífic, i per fotografiar encara més. Voltar pel carrer lliurement sense el corsé de la disciplina va ser sanador. Comentàvem algun cop la batussa que ens cauria i ens dèiem: què coi, i què? Canviaries la no batussa per això? I ens va quedar clar.

Vam poder recórrer la que per a mi és la ciutat més encantadora del Japó, on conviuen en harmonia absoluta tot l’ancestral amb la modernitat. Un territori que t’omple l’ànima. No sé quants quilòmetres vam caminar, però se’ns va fer molt curt. Ens vam alimentar en parades de cuina de carrer. No recordo què vaig menjar, però sí que tot estava boníssim i sempre servit amb un somriure per davant.

La imatge que veieu aquí, que m’estimo, dins seu porta la vida humana. La natura, representada per l’element més important a banda de l’aire, l’aigua, en aquest cas de pluja, i la mà de l’home, expressada amb l’asfalt, el semàfor, el paraigua i la meva, que va prémer el disparador en el moment precís. La publico per dos motius: un, perquè li calien paraules; i dos, en homenatge a Henri Cartier-Bresson, gran fotògraf i un referent per a mi.

Vaig fer moltes fotos, de tota mena de temes, però ara penso que hauria pagat la pena ser insurrecte encara que només hagués capturat aquesta imatge.

Kyoto (Japó), 23-març-2005, 08h:12’38”

Per acabar, podeu estar tranquils, en arribar a la nit tard encara ens van deixar entrar al monestir. Vam observar que no patien per nosaltres. La meva dona, que estava informada de la fugida, els ho va dir quan ens van trobar a faltar i creieu-me, no vaig tenir gens de por d’un possible enfrontament. Si feien un altre viatge en aquelles condicions tenia clar que no hi aniria. Finalment, va imperar la filosofia zen i la sang no va arribar al riu.

pàgines culturals de segre