Aquells estius
Llargs. Immensos. Sucosos com un préssec madur. El ventilador, insignificant per fer circular un aire inexistent en un pis de parets escalfades pels raigs de sol que castigaven les façanes d’un edifici mal orientat, girava i girava impotent les seves aspes vermelles, com el foc que queia a la placeta de Sant Llorenç, davant per davant de la graella de ferro que em tenia atemorida d’ençà que el mossèn ens havia explicat que allà dalt, nens, fixeu-vos-hi bé, uns romans dolentots havien rostit el màrtir cristià que ara ja descansa a la vora de Nostre Senyor. A la cuina la taula parada amb estovalles de quadres de l’aixovar de la mare, presidida pel porró amb el broc carlí, estret, amb el raig gasiu que, segons el meu avi, es diferenciava del broc liberal que raja molt i tampoc no cal, que després les migdiades s’allarguen fins a les tantes, acompanyat per dues safates d’acer inoxidable que, amb la vaixella i els vasos de Duralex, uns quants quilos de sucre i la Histoire de Babar d’en Brunhoff, havíem comprat a Andorra. L’avi era de migdiades de pijama. De ratlles. Obria la finestra del dormitori, desfeia el nus de la persiana enrotllable, que a casa sempre n’havíem dit alicantina, plegava amb cura la vànova fins a tocar els peus del llit, obria els llençols i cap a dins fins a sis tocades, que era l’hora, minut amunt, minut avall, que jo començava a donar la tabarra preguntant amb desfici si es pot saber quan em deixareu baixar a la plaça que, fixa’t, mare, vine i treu el cap pel balcó i veuràs com la Maribel i la Carolina ja estan jugant al palet. Però la mare no es movia de la butaca del menjador perquè a aquella hora, més o menys a les sis tocades, era quan la mare escoltava com l’Adamo cantava que l’amor és una pena que sent bonic tingui un final. I per aquest motiu, imaginava, que deixant caure les seves mans a la cintura de la seva estimada, ella el miraria amb dolcesa amb l’esperança de tenir l’aventura de la millor cançó. Aquell tocadiscos també l’havia comprat el pare a Andorra. Un Phillips de maleta amb capçal de dos agulles que ens emportàvem de vacances a les Cases d’Alcanar i que quan el va veure la senyora Cinta va fer un Reinasantíssima, quins invents! amb la mateixa intensitat de decibels amb què l’àvia em cridava per pujar a berenar pa amb oli i tres preses de xocolata ben negra. Tardes de remullades a les Basses d’Alpicat, la platja de la meva memòria d’infantesa. La platja que ens va ser manllevada per ves a saber què.
