Aquelarre, de festa a tradició

L’Aquelarre de Cervera compleix quaranta anys. El que durant molts anys va ser una festa local, avui és sens dubte una de les tradicions genuïnes, úniques i exportables de Lleida. Genuïna, perquè és una celebració que es cou íntegrament a casa. De fet, l’Aquelarre és una escola d’actors, directors, coreògrafs, diables i músics locals. Única, pel fet que combina en un mateix escenari ingredients tan diversos que no té cap semblança amb altres muntatges. Finalment, exportable, perquè dóna nom a Lleida tant per la quantitat de públic que atreu com perquè mostra a l’exterior una manera de fer les coses molt pròpia de la gent d’aquí. Per aquests motius i perquè avui, quan els organitzadors es plantegen el muntatge, parteixen d’un protocol estricte. És a dir, el pensen amb la vista posada en les generacions anteriors (Encesa, Invocació, Aparició i Escorreguda). És per aquest motiu que podem afirmar que l’Aquelarre ha passat de ser una festa a ser una tradició de Lleida.

Va sorgir fruit de les ganes de fer coses diferents durant la Transició democràtica. Trencar amb unes tradicions i costums moltes vegades imposades. Va passar a tot arreu.

L’Aquelarre, bruixes, foc i música en una cita consolidada del calendari festiu popular català

En el cas de Cervera, es tractava d’una desena de joves, l’Assemblea de Joves, que aquell 1978 havien creat la revista local Carreró i volien organitzar també una festa a la plaça i carrer Major i els ho van prohibir. A canvi, els van proposar fer-la al Carreró de les Bruixes, anomenat així pel fet de ser una zona marginal i tenebrosa en la qual els més petits apostaven per veure qui s’atrevia a travessar-lo en solitari.

Aquell any, alguns d’aquells joves havien estat a l’Àfrica, i per organitzar el muntatge van dissenyar un bestiari colorista que avui dia segueix present a la festa. El cert és que aquella primera edició té poc a veure amb el que avui és l’Aquelarre. El programa consistia en cine, una boîte (discoteca) amb sessions de “ràpid, lent i patxanguer”, marionetes, bar i una cercavila infantil. D’aquella primera edició es manté també vigent el fet que la bruixa de l’Aquelarre no fa por. És una velleta simpàtica, entremaliada i amb ganes de passar-s’ho bé.

És a partir del tercer any que s’estrenen dos parades de tarot i un concert de música amb la presentació del grup local Narcòtic. En la cinquena edició, el Carreró ja s’havia quedat petit. L’organització va plantejar aquell any ampliar la festa a la plaça Major i el cert és que va ser un fracàs. Si el Carreró era petit, la plaça Major era massa gran.

El primer gran canvi va tenir lloc en la sisena edició, amb el naixement de la Companyia d’Animació la Matraca. Van incloure el teatre de carrer el 1981, la música de gralla i tambors de Quim Granell, i l’any següent, els correfocs i muntatges escènics perversos als balcons del carrer Major. L’Aquelarre anava prenent forma i seria guardonat el 1985 per l’Escola Superior de Tècnics en Animació Sociocultural i Turística de Barcelona, per la utilització d’elements culturals propis i pel fet d’aconseguir una participació “popular, imaginativa i singular”.

Amb la Matraca arribaven també el Mascle Cabró, obra d’Alba Cuñé, i la Polla, el drac que avui també presideix l’Aquelarre amb dansa pròpia. Un accident el 1986 (va explotar una motxilla de carretilles provocant diversos ferits) va ser el primer contratemps de la celebració. La Matraca començava el seu declivi.

Durant un parell d’anys, va ser la Paeria la que es va ocupar de l’organització. El XIII Aquelarre va ser també un desastre, ja que la pluja va obligar a suspendre’l. Tanmateix, llavors l’Aquelarre ja havia aconseguit tenir vida pròpia. Prenia el relleu de l’organització el GREPP Teatre, el grup de teatre de La Passió, i dins d’aquest destacava la creativitat de Xavier Porredon, que va dissenyar durant diversos anys el muntatge.

El GREPP va ampliar l’escenari a la plaça i amb ells quedaven molt definits els tres moments de l’Aquelarre: Invocació, Aparició i Escorreguda.

El pas següent tenia lloc el 1995, moment en què prenen el relleu del foc el Grup de Diables de Cervera Carranquers. El Carreró ja havia desaparegut de la festa, però aquesta s’havia ampliat al Portalet, la Barbacana, la plaça Santa Anna i al Fossar com a punts de música i de correfocs.

El 1997 naix la festa infantil, l’Aquelarret, i la Fira del Gran Boc, aquesta última als patis de la Universitat. En aquell moment, l’Aquelarre havia deixat petita la plaça Major i el 1997 es trasllada al castell, dirigit durant tres anys per un dels creadors de la festa, Pep Oriol. L’Aquelarre vestiria per primera vegada música pròpia de mans d’Amadeu Pipó, Xesco Grau, Ton Granell, Lluís Sanfeliu, Manel Pedrós, Xavi Mayora...

El pas següent va ser el trasllat del muntatge a l’emplaçament actual, Cal Racó, a càrrec del diable Evarist Farré. A partir d’aquest moment, els espectacles estan dirigits per Alea, Jordi Morales, Xavi Hidalgo, Xavi Martí, Fadunito, GREPP, Sílvia Pons i Albert Parra, aquest últim en set ocasions, comptant la present. Només en una ocasió el muntatge de l’espectacle va ser dirigit per una companyia externa: va ser el 2004, amb el grup La Garriga Artristras. Aquest mateix any té lloc l’últim pas de la celebració ampliant no l’espai, sinó els dies. Va començar divendres, de mans del grup de percussió Band Tokades i Diables Carranquers, i en els anys següents, el Dijous Gras, dedicat a les dones; el Dimecres de Cendra, que recupera la festa originària al Carreró de les Bruixes, i en els últims anys, el dimarts, amb la festa dels comerciants, i el dilluns, amb el Birracrucis de l’Assemblea de Joves.

Finalment, hi ha un element que identifica cada una de les quaranta edicions de l’Aquelarre de Cervera i és la unió per un dia de tots els grups i artistes locals per poder organitzar el muntatge. Un l’organitza i els altres li donen ple suport. Així, avui no s’entendria l’Aquelarre sense la presència del GREPP, Bantokades, Sound de Secà, Geganters, Bombollers, Campaners, Fadunito, Alea i dels escenògrafs Alba Cuñé i Xavi Badia.

Un dels secrets de l’Aquelarre està en el fet d’incloure, des de la seua primera edició, els més petits. Això n’ha garantit el relleu i la continuïtat.

El que més ha canviat és el pressupost, que en la seua primera edició va ser de 52.052 pessetes (l’equivalent de 313 euros) i que avui és de 190.000 euros, és a dir, 607 vegades més gran.