Joan Pera: «La meua vida és fer riure la gent perquè els drames ja venen sols»

El 2 de maig vinent arriba a Tremp amb el seu nou espectacle. Què es trobarà el públic?

Una estona amb Joan Pera és precisament això, una estona per xarrar, per trobar-nos, per explicar anècdotes, l’alegria de la vida. És un espectacle en el qual el públic no para de riure. Els que em coneixen de tota la vida s’ho passen la mar de bé i els que volen saber qui és aquest Pera, també.

També explicarà moltes anècdotes, me n’avança alguna?

En tinc moltes, des que era petit, des dels meus inicis al teatre o a la televisió, amb Joan Capri, Paco Morán o amb Woody Allen, quan vaig començar a fer doblatges. De tots en tinc una anècdota que és molt divertida. També de la vida mateixa. Estic casat des de fa molts anys i tinc sis fills i, com imaginaràs, dels fills n’hi ha alguna, però sempre amb cert sentit de l’humor.

L’humor és important...

És imprescindible, i més en moments difícils. Hi ha pocs moments per riure i s’han d’aprofitar.

Costa fer riure?

A mi no. Mira, aquí una anècdota. El meu representant em deia que jo, només amb sortir a l’escenari, amb la cara de ximple, que no la tinc, ja feia riure el públic (rialles). Hem de treure una mica de punta fins i tot a les amargors de la vida.

Però vostè té un públic molt fidel i que l’aprecia molt.

Sí, sempre dic que és el valor més important que tinc, que la gent m’ha estimat, m’estima i m’espera. Ens abracem, ens retrobem i ens fem riure, i això és el més bonic que tinc. Porto més de 70 anys a l’escenari i tota la meua vida s’ha basat a fer feliç la gent i que s’ho passin bé. Perquè els drames ja venen sols.

Ha canviat molt el teatre?

Molt, molt. Ara estem en un moment teatral molt bo, amb grans produccions, importants, però el que no canvia és la part humana que, per fortuna, jo tinc.

Tornarà a la televisió?

Sí, de fet, estic rodant alguna cosa per a TV3, seran vuit capítols, i espero que sigui molt divertit i ens tregui una mica la tristesa de la cara.

I repetir una ‘Estranya parella’?

Ai! Ja m’agradaria, amb Paco Morán, va ser una època gloriosa, de les coses més boniques de la meua vida. Però és irrepetible. També en parlaré a Una estona amb Joan Pera.

I a les comarques lleidatanes ha vingut en diverses ocasions...

Sí, sí, molt, molt. Dels primers bolos que vaig fer, i sempre hi ha molt públic. Recordo una vegada que vam menjar meravellosament bé i després la funció va ser una delícia.

Parlem de jubilació?

Sí, és clar, però quan m’arribi l’hora, que encara no. Jo decidiré a quina edat vull retirar-me. M’encanta el teatre, és la meua vida. Això que no m’ho prenguin, ja em retiraré un altre dia, ara no tinc temps (rialles).