Nadia Anjuman, la llibertat d’un anhel

La poesia de Nadia Anjuman (Herat, Afganistan, 1980-2005) vertebra el sofriment resignat amb la cerca de llibertat. Una veu autèntica que parla des d’un interior vibrant que viu en un entorn opressiu. La seva subjectivitat té a veure amb una poètica honesta i de clara convicció. La llum que imprimeixen els seus textos esdevé universal. Cada esdeveniment que experimenta es transforma en una veu panòptica que connecta amb els nostres pensaments, afliccions i sentiments més íntims. Parteix de situacions quotidianes per a sublimar-se amb un surrealisme que ens ofereix candor, una foguera, una llar de celebració i ens commina a fer-lo amb diligència. “No es extraño/ si mis poemas/ con una alusión/ rasgan el burdo velo de tu languidez/ Léeme para que la copa de tu vida sedienta/ se llene de vino/ con un trago de mis versos.” La bellesa i la crueltat sedimenten un feminisme on conflueixen poesia i dret al pensament amb la clara voluntat de ser-hi i existir. Llegir Anjuman suposa un treball d’introspecció serena: els nous llocs que ens presenta són indrets on l’esperança s’enfronta a la por i el terror més extrems (el dolor de la guerra, la indefensió, la castració infligida per un context familiar absolutista i patriarcal). De la nostra existència transitòria, de les dones i el món, fa un mode d’estar perquè viure és ser presa i ser lliure. Les seves reflexions i imatges són plenes d’aquest desaforament. Poemes com Cadenas de acero, Dormitorio, Venoso… plantegen la bellesa malgrat el sofriment. Emergeix una poètica de l’anhel que es fonamenta en motius i imatges de la poesia persa tradicional i els imprimeix un caire nou. Temes que parteixen de la natura (la flor, l’arbre, la muntanya, la font d’aigua…). Aquest tret característic la duu a emprar la paraula Gazal, que pot referir-se a un tipus de poema persa i alhora significa persona elegant i àlgida; un clar exemple de la voluntat de fer prevaler la tradició clàssica amb formes noves. “Deja que pase con ella con este pedregal de paciencia./ No temo al frío helador de la muerte.” La mudesa, la tristesa i l’espiritualitat són camins que la mort acull per a desenvolupar-se, però, sense entendre per què, aquesta senda difícil se’ns torna amable: “Si la noche tocara mi languidez con una estrella,/ si no amaneciera,/ yo misma engalanaría con lamparillas el tiempo./ ¡Oh agua, oh nube, oh cielo!” Nadia Anjuman s’alça en la seva nit eterna per dir-nos que viu allí i que, des d’allà, podrem escoltar la seva veu.