Maria Antònia Roca: «Ens costa implicar els homes, encara som en el: “això és cosa de dones”»

L’associació que va fundar i presideix Maria Antònia Roca organitza des de fa cinc edicions els Premis Hera, que reconeixen la tasca de les professionals que treballen en favor de la visibilització de l’osteoporosi i la menopausa. La presidenta considera que és important reconèixer la trajectòria de les premiades, ja que dona visibilitat a la seva feina i també a la de l’entitat. En la darrera edició d’aquesta vetllada, que es va celebrar el passat 19 de març a la Llotja de Lleida, van ser guardonades Núria Roure, Clara Selva, Bàrbara Munar, Alba Barbero i Mari Pau Huguet.

Un dels eixos principals de treball de l’associació al llarg d’aquesta dècada ha estat el diagnòstic de l’osteoporosi.

Normalment fem una xerrada mensual per tractar el tema. Hi participen diferents professionals o jo mateixa. Conversem amb moltes dones que desconeixen l’osteoporosi, fet que és greu, i encara ho és més si no n’estan diagnosticades. Sovint pensen o diuen: “a mi no em fa mal res, però no m’han fet cap prova”, i aquesta manca de comprovació és el que més em preocupa, atès que es tracta d’una malaltia silenciosa. La forma de saber si en tens és amb una prova, la densitometria òssia. Per aquest motiu fem molta incidència entre les dones en què és molt important que la sol·licitin. A partir d’aquí sabran millor com gestionar la seva vida: no fer exercici d’impacte, menjar els aliments adequats... hi ha una sèrie de coses que van molt lligades i que és molt important saber.

I, concretament, com heu treballat per afavorir que aquest hipotètic diagnòstic, almenys en el cas de les vostres sòcies, pugui arribar com més aviat millor?

La densitometria òssia no és una prova que es faci alegrement mitjançant la salut pública, cosa, per cert, que trobo un error a partir que una dona té una certa edat. Per això, una de les primeres accions que vam fer al fundar l’associació és contactar amb el centre Avantmèdic i explicar-los-hi la nostra voluntat d’afavorir el diagnòstic de la malaltia. Des de llavors, les nostres sòcies tenen l’avantatge que poden anar-hi a fer-se una densitometria per un preu molt mòdic, així com una revisió ginecològica, una mamografia i una ecografia de mama. Això, com a associació, ens dona tranquil·litat, ja que fem accessible aquest conjunt de proves.

I comentava que és important que el diagnòstic arribi a temps perquè és una malaltia que comença silenciosament i es pot manifestar ja amb fractures d’ossos, oi?

No és que t’aixequis al matí i diguis: ostres, quin mal els ossos, què m’ha passat? No és així. L’osteoporosi és una malaltia molt progressiva, de la qual no pots ser-ne conscient. Per això li donem tanta importància al diagnòstic, tal com comentava abans, sí.

En quins aspectes més s’ha centrat la tasca de l’associació que presideix?

Sobretot a donar molta informació. A l’octubre, mes en què es commemoren els dies mundials de l’osteoporosi i la menopausa, organitzem un fòrum amb diferents professionals de l’àmbit per parlar-ne. En el darrer que vam fer vam portar el doctor Gustavo Añez, que és reumatòleg, l’especialista adequat per la malaltia. Que un expert en la matèria informi i pugui respondre als dubtes del públic durant una bona estona és una manera d’aportar tranquil·litat a les dones, ja que a vegades en la visita als metges potser no hi ha prou temps per preguntar tots els dubtes o tractar les qüestions que les inquieten.

Osteoporosi i menopausa van estretament vinculades?

No és una ciència exacta, però bàsicament sí. Amb la menopausa es redueixen dràsticament els estrògens, i això afecta la densitat òssia. Ens debilita. I per exemple, si una persona amb osteoporosi pateix una caiguda, el seu procés de recuperació molt possiblement serà costós, perquè no hi ha os... s’ha de tenir molta cura.

Amb la menopausa hi ha un canvi, com es viu?

L’osteoporosi pots saber què és: una malaltia que et fa perdre massa òssia, i la menopausa, en canvi, pot ser tan diferent per a cada dona... cadascuna la té o viu diferent. El teu canvi físic és brutal i no és gens fàcil de gestionar, però és molt important saber-ho fer. I la nostra associació treballa per parlar-ne i orientar sobre aquesta etapa; és la nostra raó de ser. Quan es parla d’aquest tema a les xarxes socials hi ha una cosa que em molesta una mica: a vegades es diu “que ve el llop”, i no, no ve perquè no cal espantar les dones. Després a les xerrades em trobo assistents que encara no tenen menopausa i ja la temen perquè pensen: “que em passarà? I si això... i si allò altre...” Per això procurem informar-les, ja que si coneixes per anticipat aquest procés no et sobta tant quan t’arriba i el pots gestionar millor, fet que és clau. Al final, per molt que ho intentis, no es poden evitar els fogots o les suors, i si t’hi capfiques encara serà pitjor. De vegades també pot ser important l’ajut psicològic, perquè hi ha persones que s’angoixen molt... Ja ho veus, com a dones ens mereixem medalles (somriu).

Encara és tabú parlar de la menopausa?

Depèn. Hem fet xerrades arreu del territori, i en alguns llocs encara és tabú parlar-ne. Fins i tot ens hem trobat dones que s’han escandalitzat al conèixer una associació, com nosaltres, que n’informa, i dius: perdona? (riu). En qualsevol cas, com dinamitzem molt l’activitat, les assistents s’obren progressivament a parlar-ne, però encara costa una mica visualitzar-ho. Pel que fa a l’àmbit laboral, majoritàriament, la dona comparteix espai amb molts homes, i clar, el fet que tingui fogots i es venti doncs... per a algunes pot ser un inconvenient.

Comenta això per què, precisament, potser es fa més difícil parlar o fer notòria la menopausa per l’aspecte masculí que no pas pel femení?

Sí, jo crec que sí.

Per què?

Perquè la societat en què vivim és molt patriarcal, no estic descobrint Amèrica. Com a dona sempre hem de ser un 10 en tot, cosa que és molt difícil i molt cansada alhora. I si estàs a la feina i tens fogots i comences a ventar-te i vols obrir les finestres... doncs personalment t’incomoda. I si, a més, el que tens al costat encara se’n fot... pejorativament això pesa una mica.

Què creu que s’hauria de fer per què, diguem-ne “les coses de dones i les d’homes” siguin “de tots”?

La vareta màgica... (riu i sospira).

Potser és una pregunta del milió, sí.

Si com a home no hi ha voluntat d’escoltar i disposar d’informació sobre una situació que viu o viurà la seva parella és molt complicat. De fet, els homes també tenen andropausa i no és que en parlin obertament, ho viuen en silenci. Si en ells hi ha aquesta idea en vena, doncs és complicat.

Comentava, però, que la gent a poc a poc es va animant a parlar d’aquests temes en les activitats que organitzen. Per tant, és possible que hi hagi ganes de compartir-ho.

Però malauradament no venen senyors, n’assisteixen molt pocs. A vegades a algunes dones els dic: agafa la teva parella i que vingui també, i sovint la resposta és que aquestes activitats o xerrades “són cosa de dones”. Encara som aquí. I penses: és “cosa de dones” però també els afectaran a ells, així que siguem una mica empàtics. De fet, fa anys que fem xerrades informatives i hi hauran assistit una quinzena d’homes...

I n’haureu organitzat desenes...

Una al mes, aproximadament. Encara costa molt arrossegar-hi els homes...

I això que al llarg d’aquests anys heu anat incrementant el nombre de sòcies.

Sí. Actualment ja en som 118, hem anat creixent, però picant molta pedra.

Encara que l’osteoporosi i la menopausa són més pròpies de dones adultes, treballeu també per arribar a les joves?

Per la menopausa hi passarem tant sí com no totes les dones, i per l’osteoporosi també pot ser. Per tant, la informació és vital. A l’associació tenim dones joves, en part pel fet que tenen els avantatges que et comentava abans, que es puguin fer revisions ginecològiques a preus molt mòdics, etc. S’ha de tenir en compte que la nostra quota anual de sòcia és de 25 euros, és a dir, dos al mes, molt accessible.

D’altra banda, va considerar oportú reconèixer la trajectòria de diferents professionals amb els Premis Hera.

A través de l’associació vam pensar que calia fer alguna cosa més per visualitzar la dona i que estaria bé premiar les trajectòries d’algunes professionals del nostre àmbit a escala de Catalunya. En aquests anys hem tingut cinc candidatures, les hem omplert sempre i això ens omple de joia perquè és satisfactori que la gent s’hi interessi. Hi ha un jurat que valora la seva feina per decidir els premis: col·legi de metges, periodistes, infermeres... i després tenim el guardó a dona emblemàtica, que el decideix la junta i ens dona visibilitat com a entitat. Enguany aquest últim és per a la Mari Pau Huguet. El retorn que tenim per part d’elles, a més, és fantàstic, i a nosaltres ens agrada molt premiar-les perquè tenen una trajectòria important que cal valorar.

Com valora la feina feta fins ara?

Molt bé, sobretot perquè el retorn social que tenim és que la feina que fem és útil. Volem continuar fent taca d’oli i arribar a més dones.