Jaume Capdevila, oncòleg de Juneda de la Vall d'Hebron: «L’oncologia de precisió ha arribat al càncer de pàncrees»

Quin tipus de càncer és el de pàncrees?

Té un diagnòstic molt dolent. Els pacients, fins i tot sense metàstasi, tenen una mitjana de supervivència d’any o any i mig. En les últimes dècades pràcticament no hi ha hagut avenços i comptem amb dos tipus de quimioteràpies amb efectes secundaris importants i un benefici limitat. Fins i tot si podem operar, el pacient pot recaure i, si fa metàstasi, és incurable.

Està augmentat la seua incidència?

Serà un dels més diagnosticats i mortals en els propers cinc anys i és una de les urgències mèdiques en oncologia més rellevants. Un dels grans problemes és que no podíem tractar una de les mutacions genètiques del tumor, el KRAS, present en més del 90% dels casos.

Però això ha canviat...

Sí, un estudi internacional, en el qual hem participat, avala un nou medicament, el daraxonrasib, que actua com a inhibidor d’aquestes alteracions genètiques. Els resultats demostren el seu elevat impacte, ja que duplica la supervivència i millora la qualitat de vida al tenir menys efectes secundaris.

Quant augmenta la supervivència amb aquest fàrmac?

Els pacients que han participat en l’estudi ja havien passat per quimioteràpia, tractament que havia fracassat. Amb el fàrmac, la mitjana de supervivència és superior als 13 mesos. És la que tenen en el moment del diagnòstic i aquí es registra un any després. Aquest medicament és capaç d’allargar-los la vida de forma significativa i amb qualitat de vida.

És un abans i un després en el tractament?

És el que estàvem esperant des de fa molts anys i ja hi ha altres medicaments que estan en desenvolupament. Aquest només és el primer pas perquè arribaran fàrmacs de segona generació per revertir resistències i intentar que els pacients que no responen d’entrada ho facin amb altres. Això fins ara era impensable.

És possible el diagnòstic precoç?

És un problema avui en dia, perquè no tenim una manera de detectar-ho de forma precoç. No tenim una prova i són tumors agressius que solen diagnosticar-se de forma avançada. Hi ha factors de risc com el tabac, l’alcohol, l’obesitat, el sedentarisme i fins i tot la diabetis. Però també hi pot haver persones amb una vida totalment sana que acabin desenvolupant aquest tumor. Ens falta coneixement de la biologia prèvia.

Quin és l’objectiu?

El futur immediat passa per intentar avançar en aquests medicaments. Ara estem obrint tres estudis diferents (un que ja està obert i dos més, abans de l’estiu) per sondejar-los com a primera opció de tractament, la combinació amb quimioteràpia i, en els pacients que podem operar, per intentar evitar les recaigudes.

Quin paper juga la investigació catalana en aquest tipus d’estudis?

L’oncologia catalana té repercussió internacional, sens dubte. No hi ha un estudi bo al món en el qual no siguem dins. La investigació actualment és la que salva la gent i el sistema, perquè permet als pacients accedir a fàrmacs nous molt abans que governs i ministeris decideixin finançar-los. Això pot tardar anys, un temps que aquests pacients no tenen.

I se centralitza la investigació a les grans ciutats?

Té lògica que sigui així perquè hi ha més població i necessitem arribar a aquest nivell d’excel·lència per avançar en la investigació. Però quan es donen aquest tipus d’avenços, val la pena, un AVE i cap a Barcelona. Pot cansar haver de desplaçar-se per seguir un tractament, però és inviable tenir-ho tot al costat de casa.

I com ho fem perquè se’n beneficiï tota la població?

És que se n’ha de beneficiar tota la població allà on resideixi. Per aquest motiu és essencial fer difusió del coneixement i de la investigació, no només entre la societat, perquè sàpiga quines opcions té si ho necessita, sinó també entre els mateixos metges.

Tornant a l’estudi del nou fàrmac, suposa un canvi de paradigma en el tractament del càncer de pàncrees?

Sense cap dubte, aquest estudi és un punt d’inflexió, ja que el càncer de pàncrees passarà de ser un tumor de quimioteràpies tòxiques i sense pacients que puguin sortir a llarg termini a ser un càncer que podrem tractar amb teràpia dirigida i personalitzada.

Això és un gran pas...

Molt, molt gran [emfatitza]. Perquè això significa que l’oncologia de precisió per fi ha arribat al càncer de pàncrees. Fa cinc anys, això semblava impossible. Però ja veiem aquest canvi, i per això continuarem investigant.