Xavier Bertran reviu 20 anys després l'univers més estimat de Ponent: "M'imagino moltíssim un còmic de Lo Cartanyà"

Dies abans de la seva participació especial avui a la 45a edició de l’Aplec del Caragol, Xavier Bertran, conegut per interpretar Lo Cartanyà, va concedir una entrevista a SEGRE amb motiu de la celebració dels 20 anys de la popular sèrie.

Tornar a Lo Cartanyà no era només recuperar una sèrie; era retornar a una part de la memòria col·lectiva de Ponent. Vint anys després de l'estrena d'una de les ficcions més estimades de TV3, l'actor, guionista i creador Xavi Bertran ha decidit retrobar-se amb els seus personatges, amb l'equip i con un públic que mai els va oblidar. L'especial de tres capítols estrenat a la plataforma digital 3Cat recupera els protagonistes de la comèdia ambientada en un poble fictici de la província de Lleida i revela què se n'ha fet des de la seva última aparició a la televisió pública catalana.

Com estàs vivint el retorn de Lo Cartanyà tants anys després?

La veritat és que ha estat molt bonic. Hi havia molta expectativa i estem molt contents de com està funcionant aquest retrobament, i també del tancament que s'ha donat a la sèrie. Ha estat emocionant tornar a entrar en aquest univers i comprovar que la gent encara el sent molt seu.

La promoció ara també ha passat per les xarxes socials, una cosa que abans no existia. Com ho viviu?

Estem en un nou terreny de joc i cal aprofitar totes les coses positives que té, que en són moltes. Per exemple, em fa una il·lusió especial la complicitat que s'ha creat amb l'influenciador Postureig de Lleida. El senyor Postu fa anys que és a les xarxes socials fent una tasca increïble de dinamització cultural amb humor, i això connecta perfectament amb l'esperit de Lo Cartanyà. Veure les postuxtapes o les samarretes en els nous capítols de la sèrie ens fa molta il·lusió als que som d'aquí. S'ha creat una sinergia molt maca. El Postureig va ajudar també a mantenir viva la memòria de la sèrie durant tots aquests anys a Ponent, i jo en sento molt agraïment.

La sèrie va obrir un debat important sobre l'accent i la representació de la parla de Lleida a la televisió.

En aquell moment va ser la primera ficció feta en lleidatà. Moltes vegades hem normalitzat que en la ficció només s'utilitzi el català estàndard, molt basat en el català oriental i a Barcelona. Està bé que existeixi un estàndard, però això no pot matar tota la riquesa dialectal que tenim. Quan vas pels pobles trobes una riquesa de vocabulari i d'accents impressionant. Que la ficció pugui recollir això, ajudar a conservar-ho i, a més, donar-ho a conèixer, em sembla importantíssim. Jo, modestament, sempre he intentat aportar això al meu treball.

Fins i tot a la Universitat de Lleida es va estudiar la sèrie com a cas d'estudi sobre llengua i societat en la ficció catalana.

Al ser la primera ficció que utilitzava aquesta variant dialectal, hi havia moltes mirades posades a sobre. I està bé que es parlés d'això, perquè significava que havia remogut alguna cosa.

He d'aprofitar aquesta ocasió per dir-te que la parla del personatge de Lo Cartanyà em recorda una mica la de Vegeta a Bola de Drac.

(Riu). No m'ho havien dit mai! Però no, no tinc res a veure.

En el primer episodi diuen que fan fora el teu personatge de TV3 després d'una baralla amb el Tomàs Molina. Què en va opinar ell?

S'ho va agafar amb moltíssim sentit de l'humor. De fet, vam coincidir després a Els matins de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas i ens rèiem moltíssim junts. Sempre hi va haver molta complicidad amb els meteoròlegs. A mi m'encanta jugar amb aquesta barreja entre ficció i realitat, perquè fa que el públic entri encara més en l'univers de la sèrie.

Com va néixer realment Lo Cartanyà?

L'origen és a Set de Notícies, un informatiu humorístic que vam fer el 2001. Allà va néixer el personatge. Jo era guionista del programa i vaig poder escriure'l molt a mida. Em vaig adonar que funcionava molt bé i vaig pensar que podia sostenir perfectament una sitcom pròpia. I així va acabar arribant Lo Cartanyà.

Com va rebre TV3 una proposta així?

En aquell moment hi havia una efervescència molt gran d'aquest tipus de sèries. Plats Bruts havia triomfat moltíssim, també Jet Lag… Era un format molt consolidat. Presentar un personatge que ja era conegut i funcionava bé va facilitar molt les coses.

Com va sorgir la idea de fer aquests especials?

A finals del 2024 vaig pensar: "Estem a punt d'entrar al 2025 i farà vint anys del naixement de la sèrie". Em va semblar l'excusa perfecta per tornar. Volia veure com estaven ara els personatges, retre homenatge a tota la gent que hi va participar i agrair al públic l'afecte de tots aquests anys. També em feia il·lusió que la gent jove que no coneixia la sèrie la pogués descobrir ara a la plataforma 3Cat.

Com creus que ha envellit la sèrie?

Molt bé. I me n'he adonat especialment en veure gent jove descobrint-la ara. Té una cosa molt atemporal. Evidentment, si continuessis escrivint el personatge de manera contínua, l'hauries d'acompanyar amb l'edat real que tindria avui, però les coordenades de l'univers continuen funcionant perfectament.

Com va ser retrobar-te amb l'equip després de tants anys?

Un regal absolut. Quan vaig proposar el projecte al grup de WhatsApp, la resposta va ser immediata. Amb alguns sí que havia continuat coincidint, però a d'altres feia gairebé vint anys que no els veia. Quan vam tornar a rodar va ser com estendre un pont directe al passat. Com si no hagués passat ni un dia.

Quin record guardes amb més afecte del rodatge?

Segurament el moment del dinar col·lectiu, després d'acabar de gravar. Estàvem tots junts recordant anècdotes de feia vint anys. Aquí t'adones que la vida també és la gent amb qui comparteixes certes coses.

Un dels moments més bonics ha estat descobrir el fill fictici de Lo Cartanyà.

Sí. Quan va acabar la sèrie, el fill de Lo Cartanyà tot just acabava de néixer. Ara, divuit anys després, era molt divertit imaginar com seria. Em feia una il·lusió especial trobar un jove de Ponent per a aquest paper. Vam fer un petit càsting en instituts de Balaguer i vam trobar el Martí Antoni Joan. Té moltíssim talent.

En els nous capítols també apareixen referències culturals actuals de Ponent, com el grup Sexenni.

Sí, em feia il·lusió que hi hagués aquesta connexió. Igual que en el seu dia hi havia Els Companys a la banda sonora original, ara volia que hi hagués grups joves d'aquí. Són petits detalls, però ajuden a fer que tot tingui encara més veritat i més afecte.

Què has après de tot aquest viatge amb el personatge?

Que l'univers de Lo Cartanyà ja existeix més enllà de mi. La gent em para pel carrer i em recita frases senceres de capítols concrets. Això significa que el personatge ja forma part de la memòria col·lectiva. I això és preciós.

Què representa l'humor per a tu?

L'humor és una eina de supervivència. Serveix per acceptar les coses, per entendre-les i per tirar endavant. A més, moltes vegades creiem que l'humor és només comèdia, i no és veritat. Els bons drames també tenen humor. És una mirada sobre la vida. I no és gens fàcil fer riure.

Senties la necessitat de tancar el projecte?

Sí. Necessitava rememorar-lo, celebrar-lo i compartir-lo amb la gent. Donar-li un final bonic a aquest viatge que va començar el 2005 i que, d'alguna manera, acaba ara. Encara que també et dic una cosa: el personatge ja té vida pròpia, i això és una cosa molt emocionant de comprovar.

Parlant amb tu, fa la sensació que aquest univers encara té moltes vides possibles.

Sí, totalment. És un univers molt flexible. Pot anar des d'històries molt realistes fins a coses absolutament surrealistes sense perdre l'essència dels personatges. I mira, això crec que és la primera vegada que ho dic públicament, pero a vegades penso que Lo Cartanyà podria funcionar perfectament com a còmic. M'ho imagino moltíssim. Així que, si hi ha algun il·lustrador lleidatà amb ganes d'embolicar-se en això… que em truqui.