Usuàries de projectes comunitaris en contra la solitud involuntària: “una xarxa d’acompanyament i d’activació de la comunitat”
Dues veïnes Pla de Sant Tirs, que viuen dia a dia amb la conversió de la seua localitat a 'poble dormitori', i una dona que ha aconseguit un pis i s'està formant en el seu procés de reinserció.
Maria Rosa Cava i Mari Carmen Laguna participen en el projecte Vincles. - E.B.D.
A les comarques de Lleida hi ha diversos projectes comunitaris per connectar i ajudar a teixir xarxes socials a persones que viuen en solitud no desitjada. Els projectes s'adapten a les necessitats dels col·lectius, com passa amb la despoblació, on cada poble sol tenir una casuística pròpia, en cada grup social la solitud té causes i conseqüències diferents i requereix tractaments específics.
“Per a la convivència als pobles, sobretot entre la gent gran, és molt necessari disposar d’iniciatives com aquesta.”
M. Rosa Cava és l’actual presidenta del casal de la gent gran del Pla de Sant Tirs i M. Carmen Laguna, per la seua part, és la secretària de l’entitat. Totes dos participen de forma activa, des de fa un any, en el projecte Vincles. “Cada vegada ens estem convertint més en pobles dormitori, la gent en etapa laboral no hi apareix més que per dormir i la gent gran estem cada vegada més sols”, explica Laguna. D’aquí naix la importància de “crear una xarxa d’acompanyament i d’activació de la comunitat”, apunta Cava, que es mostra molt agraïda de la tasca que fan els responsables del projecte “perquè no deixem de sentir- nos connectats entre nosaltres”.
“Per a la convivència als pobles, sobretot entre la gent gran, és molt necessari disposar d’iniciatives com aquesta.” “Si una persona es tanca en si mateixa, perd facultats mentals a passos gegantescos i les seues habilitats per sociabilitzar es perden i després costa cada vegada més revertir-ho”, assegura Cava. “És molt gratificant connectar i fer relacions boniques amb veïns d’altres pobles, que fins ara coneixíem però ara passen a ser amistats a través de les connexions que hem creat amb tallers als quals hem assistit i que hem compartit per tenir les mateixes afinitats”, expliquen les dos dones.
Laguna, per la seua part, destaca la importància d’animar la gent a participar en els tallers programats. “Aquí sociabilitzem i alhora detectes aquelles persones que pateixen solitud”, assenyala. “Al principi érem només cinc o sis i ara hi ha tallers que som dotze o fins i tot quinze veïns”, sentencien. S’han organitzat tallers de ceràmica, cuina, bricolatge, de memòria i de fotografia.
“Quan em van preguntar què em semblaria viure en un pis, no m’ho creia. Havia perdut l’esperança”
“El pis m’ha ajudat molt. Si no l’hagués tingut no sé com hauria acabat; probablement, morta.” Tamara Puigfell és una de les usuàries del programa Housing First que desenvolupen la Paeria i Sant Joan de Déu, en el qual els tècnics socials treballen amb el pas per llars unipersonals, per habitar un habitatge en solitari, com a via per intentar tornar a la normalitat social les persones que han sobreviscut sense sostre i sense llar.
Tamara Puigfell, al costat de la font de la plaça de l’Ereta. - PAU PASCUAL PRAT
“La solitud pot ser una eina per acompanyar”, explica un dels treballadors socials que intervenen en el programa. El camí de Tamara inclou una llarga tirada per la cara b de Lleida, la de les 237 persones sense sostre i les 1.400 sense llar que comptabilitza Arrels, tan oculta com existent. “Vaig començar amb la toxicomania, em van prendre el nen i vaig haver de venir de Tàrrega a Lleida”, explica. “Vaig estar quatre anys i mig dormint al carrer, al castell (la falda de la Seu Vella), fins que vaig tenir la sort d’entrar en un pis del programa. Allò va ser molt dur”, recorda.
Més dur, encara, per a una dona per la seua exposició a les violències sexuals. “Quan em van preguntar què em semblaria viure en un pis, no m’ho creia. Havia perdut l’esperança”, evoca. Porta cinc anys en el programa. “Ara estic perfecta. Fa dos anys que no consumeixo i estic totalment acostumada al pis. Fins i tot he adoptat un gosset”, narra.
També està formant-se com a tècnic sociosanitari. Tanmateix, l’inici, el pas del carrer a la casa, no va ser senzill encara que hi hagués etapes assistencials intermèdies. “No m’acostumava al llit. Dormia al menjador, amb la tele posada. Feia anys que no veia la tele”, recorda. Iniciar la vida en solitari “em va anar molt bé, perquè m’ha ajudat a deixar de consumir, però al principi em va costar acostumar-m’hi. Havien d’anar darrere meu perquè pagués el lloguer... per falta de costum”, anota.
