Isabel del Arco, doctora en psicopedagogia: «El repte és fer partícips els alumnes a les classes»

Diuen que els alumnes cada vegada arriben pitjor a la Universitat: amb menys atenció i més dispersos. Coincideix amb aquesta percepció?

Sí, els estudiants han canviat en l’última dècada. De fet, un estudi de les universitats catalanes mostra un preocupant augment de l’absentisme després de la pandèmia. Vivim en la societat de la immediatesa i les xarxes socials afecten la seua salut mental; ja els costa mantenir l’atenció mitja hora. Com a professors, hem d’assumir aquesta realitat i adaptar-nos. Si falten a classe és perquè creuen que el contingut tradicional és prescindible i poden trobar-lo en qualsevol lloc. El repte és trencar la monotonia, fer-los partícips i demostrar-los que assistir a classe aporta un valor afegit.

És la universitat prou àgil per afrontar aquest canvi?

La universitat és una macroorganització molt lenta. Històricament, les reformes curriculars ens han portat fins a una dècada de treball. Tanmateix, amb l’arribada de la intel·ligència artificial (IA) no tenim aquest marge: o reaccionem ràpid o ens superarà. El professorat s’ha de formar urgentment.

Perilla el paper de la universitat si els alumnes prefereixen consultar la IA abans que un professor?

Si mantenim el model actual, sí. Avui la gran majoria dels estudiants ja utilitza la IA per sintetitzar apunts, resoldre casos pràctics o fins i tot recrear com seran els examens. Si no transformem les aules en espais de reflexió, pensament crític i discerniment de la informació, el sistema quedarà totalment caduc.

Algunes mesures concretes?

Hem d’orientar la docència cap a debats reflexius vinculats a la vida real i potenciar seminaris reduïts amb un enfocament multidisciplinari. Cooperar entre diferents àrees, com la comunicació i l’educació, enriqueix enormement les classes. No hi ha solucions màgiques, però la clau no és prohibir la IA, sinó integrar-la al nostre mètode.

Vostè ha aconseguit que no hi hagi absentisme a classe.

Per a mi és vital connectar la teoria amb la realitat pràctica. Després de ser vicerectora i notar el canvi a les aules, vaig abandonar la classe magistral i vaig aplicar la metodologia del flipped classroom (classe inversa). Els alumnes busquen el fonament teòric fora de l’aula i amb el mètode que sigui i a classe resolem reptes reals treballant en grups que simulen “petites escoles”. Al veure el vincle directe amb el seu futur professional, l’avorriment desapareix. És un aprenentatge bidireccional en què jo també aprenc dels seus enfocaments. Treballant així, he aconseguit tenir zero absentisme.