Més ‘Élite’ mèdica no, sisplau

Carlos Montero ostenta el discutible honor d’haver revolucionat en el seu dia el panorama de l’streaming amb la seua principal creació: Élite (2018). Discutible perquè malgrat totes les crítiques negatives que puguin atribuir-se-li –falta d’originalitat, l’abús de trames repetitives i exagerades, juntament amb un enfocament excessiu en el sexe i les drogues– va significar sens dubte tot un triomf per a Netflix. La primera temporada de Respira (2024), drama hospitalari també de la seua creació, va ser castigada per la crítica al detectar-hi la mateixa fórmula de sobrecàrrega narrativa amb tics de culebró passat. I no els faltava raó. Ambientada al fictici Hospital Joaquín Sorolla –un set de més de 1.700 metres quadrats construït a Tres Cantos (Madrid), amb quiròfans i passadissos operatius–, la segona part de la trama continua el dia a dia al centre, ara sota gestió privada, confrontant retallades, objectius mercantils i llistes d’espera amb el jurament hipocràtic del seu personal mèdic. És d’agrair la dimensió crítica del xou, per descomptat, però és també recurrent amb el mer intercanvi d’una escola privada per un hospital. Principalment, el guió es desenvolupa entre la lluita contra el càncer de la presidenta autonòmica, Patricia Segura (Najwa Nimri); l’arribada d’una oncòloga de prestigi, Sophie (Rachel Lascar), la proposta d’un tractament experimental de la qual incendia el debat intern; la impossible relació del M.I.R. Biel (Manu Ríos) i la doctora Jésica (Blanca Suárez); les maniobres des de direcció per part de Lluís (Alfonso Bassave) per sostenir el centre sota una tempesta de pressions polítiques; i la divisió de la plantilla entre el pragmatisme de sobreviure i la necessitat de plantar cara. Un sòlid repartiment que agraeix, a més, el fitxatge de Pablo Alborán en el paper del cirurgià plàstic Jon Balanzategui, sent aquesta una de les poques incorporacions competents sobre la qual se sostenen arcs emocionals sense desentonar. Però la notòria millora del to xoca frontalment amb el persistent excés de subtrames, una versemblança més que qüestionable i un dispar desenvolupament de personatges que, lamentant-ho molt, no deixa de recordar-me el mateix patró amb què es van confeccionar les històries de l’institut Las Encinas. Queda per veure si hi haurà una tercera entrega, però el que sí que està clar és que, almenys de moment, és una cinta més pròxima a la d’Élite que no a la de New Amsterdam (2018).