La digitalització a la construcció: del paper i l'Excel a la dada

Portem anys escoltant que la digitalització ja no és una opció, que els grans sectors ho tenen resolt, que qui no ha pujat al tren s’ha quedat enrere. Però quan entres en una empresa constructora —incloguem-hi també les empreses instal·ladores— la realitat que trobes sol ser bastant diferent d’aquest relat. El sector de la construcció mou al voltant del 5,3% del PIB d’Espanya. 

És un motor real, no metafòric. Està format per empreses de construcció civil, edificació, rehabilitació i també per empreses instal·ladores diverses. En moltes d’aquestes empreses, tot i ser tan diferents entre si, el flux d’informació entre departaments continua depenent d’un Excel compartit, una trucada de telèfon o un paper que algú porta a la butxaca de l’obra a l’oficina. I pel que em trobo, no és perquè no vulguin millorar aquest circuit, sinó perquè ningú els ha explicat, amb honestedat i sense tecnicismes, què significa realment digitalitzar-se.

A més, com a dada curiosa, el que solc veure quan m’assec amb aquestes empreses no és absència de tecnologia, sinó un excés de tecnologia mal connectada. El departament tècnic treballa amb el seu programari de pressupostos i certificacions. Administració té el seu propi sistema de facturació. I entremig, algú tecleja les mateixes dades dues vegades o més perquè tot quadri al final del mes. Aquest salt entre sistemes té un cost real: temps perdut, errors que s’escapen sense que ningú els detecti a temps i, sobretot, la impossibilitat de saber amb precisió la rendibilitat de les obres o tasques.

El debat, per tant, ha canviat. Ja no parlem de digitalitzar-se o no. Parlem de com passar d’aquests entorns aïllats a un model on la dada viatgi sola, que connecti el pressupost inicial, l’execució en obra i el tancament comptable en un únic flux. Quan això passa, el canvi és notori. No cal trucar a administració per creuar dades amb el que diu el cap d’obra. Tot està al mateix lloc, actualitzat i disponible per a qui ho necessiti en aquell moment. I si a això li sumes la possibilitat d’imputar hores, materials o incidències directament des del terreny amb el mòbil o el portàtil, la diferència entre gestionar amb control o gestionar amb incertesa comença a ser molt visible.

No ignoraré l’evident: les grans constructores tenen més recursos per abordar aquests processos. En el segment de la petita i mitjana empresa, que són les que acostumo a visitar, la inversió i la complexitat percebuda continuen actuant com a fre. Però alguna cosa està canviant: normatives com la factura electrònica o Verifactu estan empenyent moltes empreses a actualitzar els seus sistemes sí o sí, i això obre una porta d’oportunitat. Perquè quan s’ha de tocar el programari de totes maneres, té sentit fer-ho bé: amb una solució que no només compleixi la normativa, sinó que a més connecti la gestió amb l’obra. El mercat està responent amb opcions adaptades a diferents mides i nivells de maduresa.

Quan parlo amb gerents d’empreses del sector de la construcció o les instal·lacions, molts em diuen el mateix: “nosaltres ja ho fem així, ens funciona”. I és veritat que els ha funcionat. Però el marge s’estreteix, la competència es professionalitza i els clients —públics i privats— exigeixen cada vegada més traçabilitat i rigor. La construcció no necessita reinventar-se. Necessita que la seva gestió estigui a l’altura del que ja sap fer en obra. I per a això, les dades han de deixar d’estar aïllades i començar a treballar juntes.