Lectura d’arena
Diu Jorge Luis Borges en un dels seus textos més coneguts que “ni el libro ni la arena tienen ni principio ni final”. El llibre de Lluís Nacenta m’ha fet pensar en diverses ocasions en el llibre d’arena de Borges. Perquè voler calcular les metàfores deu ser com voler calcular els grans d’arena de la platja o voler tancar en una sola imatge allò infinit. En època de crisi de la narració, l’autor de Càlcul de metàfores. La confluència de ciència i humanitats al segle XXI planteja l’exposició d’idees amb un narrador que es troba al mateix lloc, una cafeteria de Barcelona, al començament i al final d’un viatge intel·lectual que em sembla una lectura apassionant per fer damunt l’arena. N’agafaré només dos sarpats i badaré mentre se m’escolen de les mans.
Lluís Nacenta planteja que la irrupció dels Large Language Models és un context idoni per iniciar un camí de retrobament del llenguatge matemàtic amb el llenguatge literarioartístic perquè els LLM operen traduint llenguatge matemàtica a llengües naturals, transformen números en metàfores, i a l’inrevés. S’obre un camp perquè treballin de la mà disciplines diverses en una veritable feina interdisciplinària per caminar junts cap a la incertesa. Un dels dubtes plantejats, i aquí agafo el segon grapat d’arena, és si la llengua que ens retornen els LLM és realment català, encara que els parlants de català la puguem identificar com a tal o bé és una altra cosa. I és que ja sabem que la intel·ligència artificial generativa no tenen res a dir ni cap intenció ni cap voluntat. I també sabem que una llengua (natural) és molt més que un codi. L’escriptor Josep Vallverdú diu al discurs d’acceptació del Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Lleida que “una llengua és quelcom més que un sistema per a enviar i transmetre continguts; una llengua és una vivència, una forma d’ésser en el món, i d’ésser-hi en companyia d’aquells que, íntimament lligats a ella tant com nosaltres, viuen i moren dins el seu àmbit”.
assaig
Si en el diàleg els interlocutors no tenen desig ni voluntat de cap mena, què és el que hi ha? Una mena de xerrameca infinita com diu Lluís Nacenta? L’artista Wolfgang Tillmans proposa a l’obra de videoart Can’t Escape Into Space (2020) que en un club de Berlín sempre hi ha les condicions idònies per a una festa, però no hi ha ningú ballant. Les màquines mantenen una conversa infinita, com en aquest club berlinès on la música sona constantment, sense parar, en una pista buida. Bellesa i desolació infinites, com en una platja d’arena.
