CRÒNICA. Frenada del Lleida a Llagostera

El Lleida, després de perdre dimecres el liderat als despatxos per una decisió del comitè de competició que donava els tres punts al Castelló en el partit perdut per 1-2 amb el Vila-real B, va posar punt final ahir a deu jornades d’imbatibilitat al Municipal de Llagostera (1-0).

Va ser un duel que, les coses com siguin, no va merèixer perdre, perquè el gol va arribar en una jugada d’estratègia, de fet una segona jugada, en una sacada de banda que el local Muntadas va pentinar cap enrere, perquè Magallán, sumat a l’atac, controlés l’esfèric i el creués lluny de l’abast d’un superat Pau Torres.

I no va ser perquè el Lleida no estigués advertit del perill que, en aquest tipus d’accions, generaven els jugadors de l’imcombustible Oriol Alsina, al qual a Llagostera li haurien de fer un monument als accessos del Municipal pel molt, i bé, que ha fet per aquest equip. El va treure de l’anonimat fins a portar-lo a la Segona divisió A. No obstant, encara que els de Molo van jugar més i millor tret dels primers trenta minuts de partit i els últims quinze, l’equip local va acabar aconseguint la victòria. Ho va aconseguir principalment per dos raons.

En primer lloc, perquè el Lleida, malgrat que hi va posar coratge i entusiasme, va acabar perdent el centre del camp ja que ni Xemi ni Abel Molinero no van poder imposar el seu futbol de toc davant de l’agressivitat local i van permetre que, sobretot per l’esquerra, els locals aclaparessin José Ruiz amb centrades des de la banda que, afortunadament, no van trobar rematador.

I en segon lloc perquè el Lleida no va saber treure partit del seu millor punch en l’intercanvi de cops que li van proposar els locals perquè, malgrat centrar més i millor que el rival, els de Molo únicament van tenir a prop el gol en una rematada d’Adri León (31’) que va acabar al pal, una rosca de Liberto (52’) que es va perdre a fora per poc quan ja es cantava el gol, i sobretot en un clar penal sobre Raúl González que va llançar Eder (quan el seu company amb la pilota sota el braç havia reivindicat la responsabilitat del llançament) i que va acabar enviant a fora. La resta van ser focs d’artifici, amb molta arribada però amb poca efectivitat.

Els d’Alsina van ser inferiors, però mai van deixar de lluitar aprofitant-se de les dimensions del camp, probablement el més petit de la categoria, on els fores de banda són córners i les sacades del porter són pilotes penjades a l’àrea rival.

El Lleida va intentar jugar de la mateixa manera però no és el seu futbol. Ho va fer bé però va ser un actor convidat en una funció que el Llagostera té molt ben apresa.

De fet, va saber tancar-se a darrere en els últims quinze minuts, més l’afegit, per limitar-se a perdre temps i a rebutjar de cap totes les arribades a l’àrea dels de Molo. El Lleida va recórrer a tot, fins i tot acabant amb Luso de davanter, que va acabar caient lesionat en una acció fortuïta amb un rival.