Els divorciats, sense casa familiar si conviuen amb una altra parella

El Tribunal Suprem ha establert que una persona divorciada que visqui amb els seus fills a la casa familiar que compartia amb la seua exparella perd el dret de residir-hi si introdueix la nova parella a conviure-hi de manera estable. La resolució desestima el recurs de la Fiscalia contra una sentència de l’Audiència Provincial de Valladolid que havia acordat l’extinció del dret d’ús de l’habitatge per considerar que l’entrada d’una tercera persona a l’immoble li feia perdre la seua antiga naturalesa d’habitatge familiar, al servir ara a una família diferent. En aquest cas, una parella de Valladolid es va divorciar i la dona es va quedar amb els fills a l’habitatge familiar, que havia compartit amb el seu marit. Passat un temps, va entrar-hi a viure la seua nova parella, per la qual cosa l’exmarit la va demandar.

El Tribunal Suprem afirma que el dret a residir a l’habitatge familiar es manté “en tant que es conservi aquest caràcter familiar”. Tanmateix, en el cas que ha estudiat l’alt tribunal, l’esmentat caràcter “ha desaparegut, no perquè la mare i fills hagin deixat de viure-hi, sinó per l’entrada d’un tercer, deixant de servir a les finalitats del matrimoni”. I explica: “La introducció d’una tercera persona fa perdre a l’habitatge la seua antiga naturalesa per servir en el seu ús a una família diferent i diferent.” El Suprem recorda que “l’interès dels fills no pot desvincular-se absolutament del dels pares, quan és possible conciliar-los”, per la qual cosa “l’interès en abstracte o simplement especulatiu no és suficient”.

Per tant, “la mateixa decisió adoptada en el seu dia pels progenitors de posar fi al matrimoni, l’han de tenir ara per actuar en benefici i interès dels seus fills respecte de l’habitatge”. I recorda que el caràcter de guany de l’immoble facilita altres solucions econòmiques que permeten precisament aquesta conciliació d’interessos com, per exemple, que el tercer compri la part de la casa que li correspon al que no hi resideix.

Els arguments esgrimits per l’Alt Tribunal fan referència a la Llei de Protecció Jurídica del Menor. El tribunal estableix que l’interès dels fills “no restringeixi o limiti més drets dels que empara”, i que les decisions que es prenguin en interès del menor “hauran de valorar en tot cas els drets fonamentals d’altres persones que poguessin veure’s afectades, primant l’interès del menor sobre qualsevol altre.”

En aquest sentit, només hi ha dos factors que “eliminen el rigor de la norma”, segons el Suprem. El primer, que l’habitatge no tingui caràcter familiar perquè l’ús que es va fer de l’immoble durant el matrimoni no va respondre a aquestes finalitats, ja que els cònjuges no van complir el dret propi de la relació. I segon, que el fill no necessiti l’habitatge per trobar-se satisfetes les seues necessitats a través d’altres mitjans.