Des que a la dècada dels 60 es van començar a establir les bases de la seguretat social ha passat molt de temps, però malgrat els anys transcorreguts i els canvis socials des d’aleshores el sistema de benestar ha patit pocs canvis en la seva estructura.
En aquella època s’establiren dos mutualitats: una per als funcionaris de l’Estat (Muface) i l’altra per als treballadors per compte aliè (INSS, popularment anomenada “el seguro”). Uns deu anys després es va crear una mutualitat diferenciada per als treballadors de Justícia (Mugeju) i es van agrupar les diferents prestacions dels militars sota una altra (Isfas).
A l’inici, els autònoms, professionals lliberals, artistes, pagesos i religiosos en van quedar exclosos. Per això van néixer múltiples mútues d’àmbit professional i de naturalesa privada. Amb la posterior universalització de la seguretat social els citats col·lectius no coberts també es van integrar dintre de l’INSS.
El finançament d’aquesta mutualitat era en origen una retenció en els sous d’afiliats, però des de fa dècades es finança directament dels pressupostos generals. A mitjans dels 90 es va separar la sanitat pública de la seguretat social (incapacitat laboral, jubilacions, etc.). Pel que fa a la prestació de serveis sanitaris, les mutualitats van establir diferents estratègies.
L’INSS va transferir les competències a les comunitats autònomes. A Catalunya es va organitzar una xarxa de centres d’ús públic amb les institucions preexistents i se’n van crear de nous per prestar directament el servei.
Muface i Mugeju, amb uns afiliats molt més dispersos pel territori, va decidir subcontractar mitjançant concursos la prestació de serveis a diferents proveïdors.
Isfas, com a mutualitat de les forces armades, va establir un sistema mixt. Allí on els seus afiliats estaven concentrats va establir centres i personal propi, i on no, el concurs de proveïdors.
Aquests són només alguns models vigents al nostre entorn però al món n’existeixen molts més.
