Pretenen apujar-se el sou

En campanya electoral de nou, ja sentim els uns parlant de Franco i els altres de l’avortament. El primer, el senyor Sánchez, és el candidat que desitja Bildu, Torra, Rufián i Puigdemont. No fa falta esplaiar-se per explicar els motius que tenen els que volen separar-se d’Espanya per desitjar que torni a ser president. I l’altre, el conservador Casado, necessita tornar als vuitanta qüestionant les llibertats de les dones i, des de Lleida, va afirmar que volia deixar com a opcional el català. En fi, en lloc de mirar cap al futur i proposar el domini efectiu de tres llengües, el castellà, el català i l’anglès, com fem d’altres.

I mentre la vella política espanyola es baralla pel de sempre, els que governen a Catalunya van decidir apujar-se el sou més d’un 5%. És paradoxal que els que expliquen que vivim en una colònia dictatorial sota un Estat repressor viuen com volen, cobrant a final de mes i sempre envoltats d’endollats que cobren gairebé tant com ells. És fàcil imaginar la cara “reprimida” que se’ls queda quan veuen la nòmina a final de mes, el seu cuponàs, cobrant molt més que el president d’Espanya i que qualsevol ministre. I mentre els dirigents separatistes busquen la fórmula per apujar-se el sou, tenim a Catalunya les pitjors llistes d’espera en dependència, amb 11.000 persones que van morir esperant, i 20.000 nens estudiant en barracons. “No troben” diners per arreglar aquestes desgràcies, però sí que n’hi ha per a un “comissionat” que cobra 112.000 € per fer informes sobre la repressió. Per descomptat tampoc no destinen un euro a estudiar la corrupció que hi ha hagut. Han destinat 0 € per a guarderies, però la primera setmana al govern van regar amb 20 milions d’euros extra TV3. La maquinària separatista ha d’estar greixada.

Necessitem un govern que no divideixi, que busqui el que ens uneix, modernitzant, innovant i reformant. I per a això necessitem apostar per la llibertat i la igualtat. No hi ha llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat. I cal fer-ho amb transparència.

És important que els espanyols vegin que més enllà dels discursos de la por hi ha esperança, hi ha gent amb projectes de futur i no del passat, sense complexos per progressar.