Ciutadans

Aquest virus ens ha canviat la vida, i encara que sigui obvi, no deixa de ser important. Un d’aquests canvis és la manera com percebem la informació i les notícies. El primer que veiem als informatius són xifres. Xifres de les víctimes, dels nous infectats, de les altes, els ERTO, els aturats, les empreses tancades... I no és que estigui malament en absolut. Necessitem aquestes xifres per conèixer la magnitud del problema. Però no hem d’oblidar mai que cada una d’aquestes xifres parla de persones, de ciutadans.

Quan parlem de víctimes estem parlant de casos com el de l’Alba, que va perdre la seva àvia en una residència i no se n’ha pogut acomiadar. Quan parlem d’infectats, ens referim a gent com el Pepe, que fa dos setmanes que està tancat a la seva habitació i el seu contacte amb la família es fa a través de la porta, quan li deixen la safata amb el menjar. La seva dona ha de posar-se guants, bata i màscara per portar-l’hi, i després netejar la porta i fregar el terra per evitar tot contagi. Però el Pepe és a casa i, encara que aïllat, està menys sol que la Gloria. Amb 83 anys, està ingressada a l’hospital i el seu contacte amb la família el fa a través d’un mòbil que li han fet arribar i amb què s’entén amb prou feines.

La Josefa, de 87 anys, també s’ha quedat totalment aïllada. No té el malaguanyat virus, però el confinament impedeix que el seu fill, que viu fora de Lleida, pugui donar-li un cop de mà o visitar-la regularment com feia. A més, li ha prohibit taxativament sortir al carrer per evitar que s’encomani. No és per a menys: la Josefa ha perdut un germà que era en una de les residències d’Igualada. Aquesta circumstància fa que depengui completament dels voluntaris perquè li portin la compra i li tirin les escombraries. I malgrat que la seva pensió no dóna per a gaires alegries (més aviat el contrari) encara insisteix a deixar propina a aquests joves que vénen a ajudar-la.

L’Aleix sí que té el virus. El va contreure a l’hospital, treballant com a zelador. Les voltes que dóna la vida: en començar l’any dirigia un negoci que havia aixecat del no-res dos anys enrere, estava pagant quotes al banc i dos sous a més del seu, i per fi es permetia el luxe, no només de respirar, sinó de disfrutar amb el que feia. Però aquest confinament el va obligar a abaixar les persianes i a no tenir ingressos. I continuava tenint despeses: llum, aigua, lloguer, quota d’autònoms... Calia buscar-se la vida, i ser zelador li permetia ajudar aquells que ho necessitaven. Fins que el virus el va deixar encallat de nou. Es troba bé, recuperant-se a casa. Però no dorm a les nits.

Com a zelador també treballa el Luis, que al mostrar símptomes de coronavirus va ser enviat cap a casa immediatament. I com que viu amb els seus pares, aquests també van haver de fer la quarantena. Tres setmanes després, la seva mare, la Marta, ha tornat a la feina –caixera de supermercat– i veu amb desesperació com hi ha subjectes que continuen sense respectar les mínimes normes de prevenció: distàncies mínimes de seguretat, guants, aforament limitat del comerç... I les formes. Les maneres d’alguns energúmens que perden la paciència per haver de complir amb tots aquests protocols.

Són només algunes històries que hem pogut conèixer personalment. Però n’hi ha més, moltes més. Perquè aquest virus ens ha canviat la vida a tots. I per això des del grup municipal de Ciutadans seguim treballant per revertir aquesta situació com més aviat millor i de la millor manera possible. Perquè no es tracta de xifres. Sinó de persones, de ciutadans.