Julio Romero de Torres

La Sala d’Ibercaja del Patio de la Infanta de Saragossa presenta una mostra dedicada a Julio Romero de Torres Pintor de Almas. Des de l’òptica actual l’obra d’aquest pintor (1874-1930) té encara una connotació de representació de la dona andalusa que l’allunya de la modernitat. Cal situar-se en el context de la Generació del 98 per entendre realment aquesta mirada racial dels artistes del canvi de segle vers la tipologia espanyola. No només Zuloaga o Sorolla són exemples més innovadors, sinó que Miquel Viladrich i l’escultor Julio Antonio, el seu amic inseparable, són precedents de Julio Romero de Torres, pel primitivisme primer, i per l’accent simbolista després. Viladrich representa d’una manera gairebé antropològica els catalans d’Almatret i tota la tipologia fragatina. Ho fa a la manera dels flamencs, volgudament primitivista. Pinta els personatges més emblemàtics, com una reivindicació del mite rural, de les tradicions. El mateix fa Julio Antonio, que es desplaça a Almadén per representar els miners. Tot això sembla ara una idea “racial” feixista, però per als intel·lectuals del 98, per Valle-Inclán inclòs, era una manera de dignificar el desastre d’una Espanya que calia regenerar. L’andalucisme també va ser tractat per Viladrich, que va viatjar a Sevilla i ens ha deixat algunes pintures de torejadors i gitanes. Aquest espanyolisme va ser, a més, el gènere que la majoria de pintors catalans desplaçats a París varen haver de tractar, ja fos Picasso o Xavier Gosé. Possiblement va ser Anglada Camarasa el més interessant, ja que al tema va afegir una pinzellada moderna, i també podríem dir simbolista.

Julio Romero de Torres dedica la seva obra prioritàriament a representar la dona andalusa, i en aquests retrats hi ha el mateix primitivisme i factura pictòrica que en l’obra de Viladrich. La seva decantació simbolista és, però, més gran. Viladrich havia fet servir elements simbòlics en quadres majors com a Mis funerales, amb una figura de la mort central. També Anglada Camarasa o Zuloaga, però Julio Romero de Torres sembla anar mes enllà. Tots els seus quadres estan centrats en una o dues dones andaluses, però els fons dels quadres i la manera com els pinta, semblen Grecos, de colors irreals, que atorguen a les escenes plàcides que tracta un ambient nocturn i irreal. La reiteració en aquest estil l’ha caracteritzat i el fa del tot reconeixible.

Julio Romero de Torres va tenir a més una projecció internacional, amb exposicions a ciutats com Buenos Aires, on la temàtica espanyola era cercada i tenia un gran èxit. Viladrich i Sorolla varen anar més lluny encara, gràcies al col·leccionista Archer Milton Huntington, però Romero de Torres ha esdevingut més popular gràcies a la imatge del famós bitllet de 100 pessetes que duia una “mujer morena” al davant i el seu retrat al revers. Aquest bitllet va ser emès vint-i-tres anys després de mort el pintor, però si li ha donat projecció, l’ha desubicat. El mateix ha passat amb Julio Antonio, amb la seva sèrie dedicada a la raça, que s’ha vist referenciada a idees supremacistes, quan en realitat aquests pintors encara del 98 aspiraven a reivindicar i regenerar una Espanya que s’enfonsava.