Llibertat d'expressió

Ningú, absolutament ningú, hauria d’anar a la presó per defensar unes idees o expressar una opinió. L’essència de la democràcia és aquella frase a tants atribuïda i tan poc respectada que no estic en absolut d’acord amb vostè, però defensaré amb la meua vida el seu dret a dir-ho.

I molts podem considerar deplorables algunes de les frases de les cançons de Hasél, elogiant el tret al clatell o les accions d’ETA o els GRAPO, però reconeixem el seu dret a dir-les sense acabar a la presó. Certament tenim una legislació, tant en el Codi Penal com amb la llei mordassa, anacrònica, que penalitza discriminadament segons quin tipus de crítiques, que intenta protegir, amb poc èxit en vista del que està succeint, institucions com la monarquia, i que pretén coartar la llibertat d’expressió de periodistes, rapers o tuitaires, i la reforma de la qual és urgent al marge dels successos d’aquests dies.

Però també cal admetre que llibertat d’expressió no equival a la impunitat per insultar o denigrar qui no pensa com tu, i si algú se sent agredit, insultat o menyspreat també té dret que pugui exigir una reparació i reclamar una defensa davant dels tribunals. Només cal buscar en altres països per veure com està penalitzada a Alemanya l’apologia del nazisme o el negacionisme de les seues barbàries, o a França l’apologia del terrorisme sense que proliferin judicis, empresonaments o exilis per delictes d’opinió o expressió com ha succeït en els últims temps a Espanya.

.

Cadascú ha de ser responsable del que escriu, el que canta o el que diu i ha d’afrontar les conseqüències, però un Estat no pot condemnar a penes de presó per pensar, escriure o cantar en contra de determinades idees o institucions. I només davant de la debilitat, i les contradiccions que mostra l’Estat que han fet multiplicar les protestes, pot entendre’s que es presenti Hasél com a paladí de la llibertat d’expressió quan a més de les criticables condemnes per enaltiment del terrorisme o atacs a la corona n’acumula dos més que encara no són fermes per agressions, una de les quals a periodistes en tasca informativa, i quan la seua trajectòria ve marcada per insults i desqualificacions als qui no comparteixen el seu ideari.

I per gran que sigui la indignació d’alguns col·lectius davant de la seua entrada a la presó, res justifica la violència, ni el vandalisme que es va viure en moltes ciutats catalanes, amb Lleida al capdavant, ni que resultin ferits mossos i guàrdies urbans que no són culpables de la situació, únicament intentaven evitar mals majors, i lamentaven “una violència extrema i gratuïta” en algunes protestes. Les llibertats, i tampoc la d’expressió, no es conquereixen ni es defensen amb destrosses i vandalisme, sinó amb fermesa, conviccions, respecte i tolerància, que són els valors que ens agrupen a la majoria.