Anna Sàez Mateu: “Aquest cas va obrir una ferida abans que la guerra en deixés moltes més”

Anna Sàez Mateu, periodista, filòloga i escriptora, és directora de SEGRE i ha col·laborat en diversos mitjans. En el seu darrer llibre, L’enverinadora (Pòrtic), revisita un cas real que va commocionar el seu poble, la Granja d’Escarp. Dolors Coït, amb només vint-i-un anys, va ser condemnada per enverinar el marit, la sogra, els cunyats i un nadó. El cas va despertar un enorme interès mediàtic, convertint la jove en una figura gairebé mítica. Sàez explora els fets amb una combinació de crònica i narrativa personal, oferint una mirada profunda sobre la memòria, la justícia i la construcció del relat.

L’enverinadora no és només una crònica negra, sinó un viatge personal de l’autora. A la casa on es va criar es van cometre assassinats que van marcar la seva comunitat. La història de La gata negra, que va seduir la premsa mentre era acusada de cinc crims, és un mirall dels silencis i prejudicis del passat. Amb una narrativa entre la investigació i l’autoficció, Sàez reconstrueix no només els fets, sinó també la petjada que han deixat i reflexiona sobre l’ineludible pes que la història té sobre tots i cadascun de nosaltres.

L’enverinadora explica una història que vostè ja coneixia des de sempre.

Forma part de l’imaginari col·lectiu de la Granja d’Escarp, sobretot per la gent més gran. Va passar fa noranta anys i encara és un tema tabú. Això m’intrigava molt, com també l’interès mediàtic que va despertar. Hi ha més d’un centenar d’articles periodístics de l’estat (sobretot de Madrid) parlant-ne. Això em fascina: com algú que en un dels capítols descric amb una frase d’un periodista com a “dona insignificant” ha aconseguit que, noranta anys després, encara estiguem parlant d’ella.

Qui era Dolors Coït?

Una dona molt jove quan la van detenir, tenia només vint-i-un anys. Va ser acusada i condemnada per la mort de la seva sogra, del seu home, dels seus dos cunyats i del fill de mesos d’aquests cunyats. Cinc crims, tots dins de la seva família. Però, alhora, ella era una noia del poble i tota la seva família vivia a la Granja. D’alguna manera, això va ser com una guerra civil abans de la Guerra Civil. Crec que, per això, encara costa tant de parlar-ne al poble. No només va afectar la família de les víctimes, sinó també la seva pròpia família, que no en tenia cap culpa però que es va veure arrossegada pels fets. Això va crear un trencament molt fort entre famílies, en un moment històric ja convuls. La van detenir l’abril del 1935, però la sentència es va dictar el 3 de juliol del 1936, just abans que esclatés la Guerra Civil. Això va marcar molt la societat de la Granja, la va fracturar.

Tres de les persones que van morir vivien a la casa familiar, on encara viuen els seus pares.

Cert. Explicar una història de crims, sincerament, no m’atreia. No tinc res en contra del true crime, però necessitava una connexió –n’he descobert d’altres– per implicar-m’hi. El meu repte era fer una autoficció en què jo em convertís en protagonista d’uns fets que van passar fa noranta anys. Pot semblar estrany, però era el que em permetia donar força narrativa a la història.

Va ser de més gran que va identificar el lloc.

Un dia, una amiga i veïna va portar a l’escola una carpeta plena de retalls de diaris esgrogueïts. Hi havia una foto de casa meva, perfectament reconeixible, amb les víctimes retratades amb fotos de carnet. El peu de foto va ser demolidor: “Domicili dels cunyats de l’enverinadora”. Era casa meva! Va ser un impacte brutal.

Els fets –també els judicis– van generar molt interès mediàtic.

Enorme. Fins i tot, després d’entregar el llibre, un amic em va dir que havia vist un retall de premsa d’un diari de San Francisco parlant del cas. Era mundialment coneguda. A Madrid, als diaris, només calia dir “Dolores” i tothom sabia de qui es parlava. Va ser portada.

Mentre llegia, em preguntava: si això hagués passat avui, com ho hauria tractat la premsa?

Crec que hauria sigut molt fast-food: es recrearien molt en els detalls escabrosos, però després quedaria en no res. Aquest és el problema de moltes cròniques negres actuals: consumeixen el cas com un espectacle, però no deixen empremta més enllà del morbo immediat. A mi, en canvi, m’interessava captar l’atmosfera i entendre per què la gent del poble encara s’enfada quan se’n parla. I també entendre com és possible que aquesta dona, que va viure cent dos anys i va morir el 2015, hagi estat capaç de marcar tant una comunitat.

Com van ser els primers crims?

La primera víctima va ser la seva sogra, amb cinquanta-sis anys. Després, el seu marit, Constantino, als vint-i-vuit, vuit mesos després de la seva mare. Aquí ja va resultar més estrany, però es va donar per fet que era una coincidència.

Quan comença a despertar sospites la Dolors?

Quan la seva cunyada Maria, de només vint-i-quatre anys, reclama el dot de 1.000 pessetes que li pertocava. La Dolors li dona llargues, fins que un dia decideix que ja ha arribat el moment... Enverina tota la família posant mata-rates al mostillo. Així moren la Maria, el seu marit Raimundo i el seu fill, que encara no tenia ni un any, que es va enverinar a través de la llet materna. Aquest nadó va ser la cinquena víctima.

És la mateixa Pilar qui denuncia la seva filla.

Quan la Dolors li confessa els crims, la seva mare la delata a les autoritats. Tot i així, se la condemna.

A setanta-quatre anys de presó! Per què creu que la Pilar ho va pagar tan car?

Perquè a ulls de l’època era una dona de poble, de caràcter fort, vestida sempre amb mocador al cap, de braços plegats, callada però ferma. La premsa diu que té una “estampa siniestra”. No encaixava amb el model de dona dòcil. En canvi, la Dolors era jove, guapa, astuta. Va aconseguir seduir la premsa i convertir-se en una estrella mediàtica.

Diu al llibre que la Dolors no va tenir quinze minuts de glòria, sinó quinze mesos.

Exacte. Des del moment que la detenen fins que es dicta la sentència, passa un any i tres mesos en què ella és la gran celebritat del cas.

El seu canvi físic també impacta molt.

Quan la detenen, va vestida de dol rigorós, amb mocador negre, tapada de cap a peus. Quan arriba el judici, només un any després, ha canviat totalment: ha guanyat pes, s’ha fet la permanent, va maquillada i vestida com una diva del Hollywood dels anys trenta. I acabava de morir el seu fill a la maternitat...

Totes dues entren a la presó, però la Guerra Civil ho canvia tot.

Es dicta sentència el 3 de juliol del 1936 i el 18 esclata la guerra: moltes presons s’obren. Elles no surten d’entrada, perquè el cas ha despertat molta alarma social, com en diríem ara. Però els advocats inicien els tràmits per amnistiar-les i abans d’acabar la guerra ja són al carrer.

Hi ha un document curiós sobre aquesta amnistia, oi?

Sí, és un document gairebé còmic. El Tribunal Popular demana que es facin tràmits administratius per determinar si Dolors Coït i Pilar Vallès havien estat fidels a la República. L’Ajuntament republicà de la Granja rep aquesta consulta i l’alcalde, Alfred Galán, redacta una resposta contundent. Diu, en castellà: “Nosaltres no tenim ni idea de si aquestes persones eren afectes a la República o no, però el que no tenim cap dubte és que són les enverinadores, vergonya del poble i de la humanitat sencera.” Recomanaven que es quedessin a la presó, però no els fan cas. Abans d’acabar la guerra surten en llibertat.

Què fan, un cop lliures?

La mare, Pilar, se’n va amb la seva família, que havia deixat el poble i s’havia establert primer a Almenar i després a Almacelles. La Dolors es queda a Barcelona. Sempre hi havia algú del poble que se la trobava i la reconeixia. Això indignava molt la gent, perquè no oblidem que havia matat cinc persones, inclòs un nadó de mesos.

Tornen a empresonar-les. Per què?

La família del Raimundo lluita molt perquè les tornin a empresonar. Ells eren els únics que quedaven amb vida. El Constantino i la Maria no tenien família que pogués reclamar justícia. Contracten un advocat i, el desembre del 1939, acabada la guerra, les tornen a tancar.

Quant de temps passen a la presó?

La Dolors passa sis anys a la presó de Lleida. Després la traslladen a la presó d’Amorebieta, on està fins al 1958. Quan surt en llibertat, només té quaranta-cinc anys. És molt jove i té tota la vida al davant. S’instal·la a Madrid i es refà completament. De fet, es torna a casar amb un home més jove que ella. No tenim gaire informació, però sabem que no van tenir fills. L’únic fill que la Dolors va tenir va ser amb el Constantino i va morir a la Maternitat de Lleida als 17 mesos.

Com va morir?

Quan la Dolors entra a la presó, la seva mare es fa càrrec del nen, però la Pilar també acaba empresonada. Això condemna la criatura, que llavors només tenia sis mesos, perquè es queda sense ningú que el pugui cuidar. L’envien a la Maternitat, però allà el nen emmalalteix. Mor el 19 de març del 1936, el dia del seu sant. La Dolors ho assumeix d’una manera sorprenentment freda. Continua construint la seva pròpia realitat per tal de no quedar com la dolenta de la història.

És com si no tingués remordiments. Creu que tenia trets psicopàtics?

Crec que sí. Adaptava la realitat a la seva conveniència i no sentia culpa, completament aliena a la gravetat de la situació. En el seu moment, els pèrits que la van analitzar van dir que no tenia cap discapacitat intel·lectual. Simplement, no estava escolaritzada i tenia poca cultura, però això era habitual en aquella època.

Com molta gent de la seva generació, i no anaven matant la família amb mata-rates.

Exacte. La ignorància no justifica res. Ella va triar matar perquè li semblava una solució còmoda.

Tenia alguna cosa especial que la feia fascinant de cara al públic, oi?

Sí, és curiós. Era una persona impulsiva, i això la feia imprevisible. Per exemple, si s’hagués aturat després de matar la seva sogra i el seu marit, segurament hauria fet la seva vida tranquil·lament, sense aixecar sospites. Però després, per 1.000 pessetes de dot, decideix matar tres persones més. És en aquest moment quan tot es descontrola.

El cas es destapa quan el Raimundo, des del llit de mort, diu una frase clau, oi?

Mentre agonitza diu que té en gran estima la Dolors, però que just abans d’emmalaltir ella va anar a veure’ls. A més, assenyala que els seus símptomes són idèntics als que van tenir el Constantino i la seva mare. Però el més important és que diu: “Aquesta dona ens deu 1.000 pessetes”. Això és el que fa saltar totes les alarmes.

Fins aleshores, ningú sospitava de la Dolors?

No. Fins i tot la mare del Raimundo, que després lluitarà incansablement per aconseguir justícia, al principi no ho creu possible. Era molt difícil concebre que hi hagués una assassina al poble. Però quan s’adona que els han enverinat, es transforma i es converteix en una lluitadora incansable.

Com creu que s’ho prendrà la gent de la Granja ara que el llibre ha sortit?

Això és una gran incògnita. Hi haurà qui ho llegirà amb interès i qui se sentirà incòmode. Però el que és segur és que aquest llibre ha obert un tema que durant dècades es va intentar silenciar.

Durant el procés d’escriptura, ho va compartir amb la gent del poble?

Sí, potser si hagués estat un altre llibre, no ho hauria dit a ningú fins al final. Però, en aquest cas, vaig anar parlant-ne amb gent del poble perquè almenys la notícia anés circulant i ningú s’ho trobés de cop.