Un lloc a taula

Entaulats per dinar a la terrassa del Dusko’s, al cor del pintoresc vilatge de l’illa grega d’Hidra, on solien reunir-se moltes nits fins a les hores petites la colla d’amics artistes i rodamons de Leonard Cohen en la dècada dels seixanta, mentre rumio si em decanto per una mussaca o uns dolmades, que podrien estar perfectament elaborats amb fulles de parra com les que ombregen la placeta entremig de glicines, embolicant un farcit de carn, arròs i herbes aromàtiques, observo a la tapa posterior de la carta de plats una foto en blanc i negre de l’època i una poesia inèdita del mateix cantautor, aleshores encara desconegut en la seva faceta musical, perquè malgrat haver compost ja algunes cançons no havia gosat d’interpretar-les en públic, excepte en cenacles reduïts com el captat per la càmera.

A la imatge, que vaig refotografiar, si se’n pot dir així, i ara il·lustra aquest text, se’l veu ell tocant uns acords amb la guitarra, al cantó de l’escriptora australiana Chairman Clit, uns quants anys més gran, i que tot just arribar ell des del Pireu al petit port insular en forma de ferradura, a bord del vaixell-postal que havia sigut abans el iot del comte Ciano, gendre i ministre de Mussolini, cedit a Grècia pel govern italià com a reparació de guerra, l’havia convidat a allotjar-se en una cambra agregada a la casa on vivia amb el seu espòs, George Johnston, també professional del tecleig de la màquina d’escriure. A més de compartir sostre, aquells dos compartirien sovint llençols, i algun vas de vi blanc resinat com el que apareix ja buit entre els seus peus al reproduït testimoni gràfic.

Pel que fa al poema unpublished, com puntualitza una nota al davall, porta per títol Dusko’s Taverna 1967, i la traducció sona més o menys així: “Encara canten fluix al Dusko’s, / asseguts sota els vells pins, / en la nit fonda d’estrelles fixes i caigudes. / Si vas a la finestra els pots sentir. / És el final de la boda d’algú / o potser un noi se n’ha anat en vaixell al matí. / Hi ha un lloc per tu a la taula, / vi i pomes del continent, / espai a les cançons per a la teva veu. / Posa’t alguna cosa al damunt / i siguin qui siguin els has de dir que marxes, / digues-los-hi, o agafa’ls, però afanya’t: / ells t’ho han transmès, / la crida ha arribat / i no t’esperaran sempre. / No t’estan esperant ni ara”. Per cert, els dolmades eren deliciosos.