Barbal i Rogero, autors del documental 'El cost de la fruita': "No volíem contraposar els temporers als pagesos: falla el sistema"

Quedem al centre històric de Lleida i, guardant les ditxoses distàncies de seguretat, busquem una ombra a la falda del Turó de la Seu Vella. No gaire lluny, a les escales que pugen cap al conjunt monumental, tres joves d’origen africà miren de fer-se passar la gana amb una barra de pa i una llauna de tonyina.

Què va motivar-los a endegar aquest projecte?

Cíclicament l’arribada de temporers és una problemàtica que apareix i que, quan tornen a baixar les temperatures a la tardor, desapareix. Hi ha un moment en què el termòmetre mediàtic pràcticament explosiona, i més en els darrers anys que les persones dormint als carrers de la ciutat l’han fet molt visible. Nosaltres volíem escapar de la realitat més rabiosa i retratar aquestes persones. És una evidència i una constatació que venen aquí per alguna cosa. Quines són les seues expectatives, en quines condicions viuen i treballen. Com passen els mesos que no hi ha collita.

Hi van invertir dos estius.

En un de sol era massa difícil concentrar el relat d’aquesta història. Vam començar compilant el màxim d’informació possible sobre el tema. Les primeres entrevistes, que al final vam decidir no incloure al documental, ens van servir per ubicar-nos i ser més conscients de qui era qui en aquest trencaclosques. Vam repetir pràcticament les mateixes rutes durant dos campanyes per fer un fresc humà molt més ric, vam decidir prioritzar les vides i les vivències dels temporers i d’aquells que estan en primera línia, que són també els petits pagesos.

Vau trobar allò que buscàveu?

Al principi la nostra ambició era més des d’una vocació periodística i d’investigació. Destapar la gran xarxa d’explotació de persones que volen treballar als camps de fruita de Lleida. Després, com passa sempre, la realitat és molt més complexa i hi ha tantes persones en joc, amb tants frecs en un mateix territori, que es podia escapar de les mans. Al final, quedar-nos amb la denúncia explícita era la sortida més fàcil. El que hem acabat construint és un retrat per a la supervivència. Una cosa tan primària i tan bàsica com això.

Un dels reptes en qualsevol documental és la complicitat amb els protagonistes.

Els vam plantejar un intercanvi, el problema era que nosaltres només podíem oferir una càmera i un micròfon a canvi d’un relat. Els parles d’un documental que vols fer sobre la seua vida i et miren amb una cara estranya i fastiguejada. Aquest no és un problema prioritari per a ells. Aquesta és una reflexió recurrent a La pell de la frontera de Francesc Serés, la gent que té les coses més interessants per explicar és qui té menys ganes de fer-ho. Una mica la sensació va ser aquesta. Has d’establir un clima de confiança molt consistent abans no aconsegueixes que es vulguin posar davant la càmera per explicar històries molt bèsties.

Quin paper juga Francesc Serés en el projecte? 

La pell de la frontera és una de les tres línies narratives del documental. La primera és la nostra mirada com a realitzadors, les decisions que prenem per explicar la història. La segona línia és la pròpia vida de les persones, narrada per elles mateixes. La tercera és el llibre de Serés, indispensable per entendre no només els temporers, sinó també per saber com s’han conformat els pobles i ciutats de les comarques de Ponent a partir de l’arribada de tota aquesta gent.

Ell és qui posa la veu en off als passatges del llibre.

Ha estat una evolució molt orgànica perquè va començar com una referència i després vam entendre que havia de formar part del nostre relat. Pensem que ha agafat molta estima al documental perquè ha vist que no és una còpia del llibre sinó una continuació d’aquella realitat que va retratar alehores. Uns camins que es perden pel Baix Segre i que no tenen final.

Al documental es trasllada la idea que també els petits pagesos són víctimes del sistema.

No volíem contraposar els temporers amb els pagesos. Si un cas ells són les peces més febles d’aquest model productiu. Els pagesos que hi surten van ser molt sincers i no van fugir d’estudi. És gent preocupada per aquesta realitat que impulsa milers de persones a viure en un estat d’extrema pobresa i marginalitat constant. La llei els impossibilita la sortida del bucle, un circuit de la misèria del qual sembla impossible sortir. Que no hi hagi relleu els dol i la idea que tot ho acabin controlant grups de capital i grans comercialitzadores els entristeix profundament. És un episodi més del capitalisme salvatge.

Un fet que sembla contrastable és que fa trenta anys el sector no necessitava aquesta mena de mà d’obra.

El canvi comença amb l’entrada al mercat comú europeu. S’introdueixen una sèrie de varietats més productives que fins aleshores no s’havien plantat mai. Es comencen a condicionar moltes més hectàrees de terra per passar-les del secà al regadiu. L’explotació familiar tendeix a morir perquè ja no és viable gestionar la quantitat de terra necessària per viure. L’arribada de mà d’obra estrangera també va aparellada amb un model d’agricultura més extensiva i intensiva.

Aquest és l’autèntic ‘efecte crida’ del qual a voltes es parla?

Al final aquest moviment de població no deixa de ser una necessitat del sector per poder resoldre les seues necessitats. És un concepte que s’ha magnificat per tal de no haver de resoldre el problema d’arrel i tractar aquesta gent com es mereix. No sabem si estadísticament arriba més gent que la del mercat de treball pot assumir. El que segur que passa és que en aquesta última dècada s’ha incrementat el número de gent que arriba sense permís de treball i de residència buscant la darrera oportunitat per aconseguir un contracte al camp, un paper que els permeti començar la roda de cotitzacions que els permeti regularitzar la seua situació. No venen aquí perquè el Segrià sigui molt atractiu, hi ha una necessitat tangible de molts agricultors a l’hora de necessitar mà d’obra. L’efecte crida el genera el sistema. És una realitat que fa falta gent perquè amb la població autòctona ja no surt la feina, després podem debatre si en ve més o menys,

Un dels temes que també s’aborda és el racisme estructural.

La segregació és un problema molt més subtil i va més enllà del racisme explícit. Fins i tot aquella gent que viu en una posició subalterna s’autoexclou perquè el conglomerat social del país no et deixa espai per expressar-te. El relat de la Salimata va en aquesta direcció. Ha viscut tota la vida al poble, té estudis superiors i quan va a buscar feina a les oficines de treball sempre la deriven a contractes vinculats al camp, molt lluny del que ella ha estudiat. És la posició i el lloc que s’espera d’ella.

Encara que eren conscients que anaven a retratar la misèria, com es van quedar en veure les condicions d’aquesta gent?

Hi ha una seqüència del documental, la del Hussein, que viu en una granja abandonada, que se’ns fa difícil veure-la sencera. És un dels treballs que més m’han rebentat l’ànima perquè és aquí al costat. No hem viatjat a unes latituds que tens referenciades com una zona de pobresa endèmica del sud global. És aquí.

No era això el que havien vingut a buscar, la majoria se la juguen per poder tenir un futur digne.

Vam anar al campament que hi ha als afores d’Alcarràs. Un home se’ns va acostar per saber què feiem i li vam explicar les nostres intencions de denunciar una realitat que no podia ser que passés a Europa. Un discurs una mica condescendent que només vam utilitzar aquell dia. Ens va dir: hi veieu cap europeu aquí? Doncs no és Europa.

Queda lloc per a alguna lectura esperançadora?

Enllaçant amb les paraules de Serés, el més positiu és que l’arribada d’aquesta gent ens ha posat un mirall al davant i ens ha fet fer evolucionar i canviar com a societat.