No future?

Fa setmanes que estic emboirada. Saps quan no vols afrontar alguna qüestió i l’emboliques ben embolicada i la colgues ben endins a veure si finalment tot queda en l’oblit? Doncs això és el que miro de fer, però em costa. Em costa oblidar com de difícil és fer plans per a la setmana que ve o per al mes que ve, perquè la veritat és que faig un esforç per viure al dia. Em pregunto com s’ho feien els argentins per resistir amb una inflació galopant, quan cada dia canviaven els preus de tots els articles, alimentació inclosa, i calia decidir què compraven avui abans que demà no hagués pujat el preu. Ara passa als argentins i ens passa a nosaltres i a tothom. Em passa a mi. No sé fer plans, no en puc fer.

Al llarg de la història del pensament, la relació entre la persona i el món ha estat una de les qüestions que més ha ocupat, i no és d’estranyar. Segur que si ens parem a pensar, entendrem que hi hagi dubtes sobre si existeix o no un país anomenat Vietnam, o Myanmar, o les Illes Verges britàniques perquè no hi hem estat mai. O quan trobem algú que fa anys que no veiem, i ens sobta que no hagi quedat atrapat en la mateixa edat i pes que tenia l’última vegada que vam coincidir. Què passa amb el món quan no l’estem mirant és una de les qüestions que ha ocupat durant segles els pensadors i científics, i encara ara no s’ha resolt res en ferm. No obstant, he de dir que malgrat els esforços que faig per apartar la mirada d’allò que m’emboira, malgrat que ho emboliqui ben embolicat i ho colgui en el forat més profund que trobi, el món es presenta amb tota la cruesa i m’avisa que avui no puc saber si la setmana que ve podré sortir de casa. Nosaltres, deien fa unes quantes dècades, seleccionem la realitat que veiem i la remodelem perquè s’avingui a les nostres creences sobre el tipus de món on vivim. No tinc cap dubte que aquesta afirmació és encara vigent, i si no, que els ho diguin als negacionistes, capaços de portar a l’absurd un argument sense substància. No obstant, per molt que jo seleccioni la realitat i la remodeli, continuo sense saber què passarà la setmana que ve, i faig plans sense gaire esma.

When there’s no future, how can there be sin (“quan no hi ha futur, com pot haver-hi pecat”) cantaven els Sex Pistols l’any 1977. Tal vegada sigui cert que l’única forma de sobreviure a la manca de plans sigui viure com si no hi hagués demà. Tal vegada la moralitat sigui una parenta tan pròxima de la capacitat de fer plans de futur que perd el sentit quan el món es torna boig. Però jo em resisteixo a pensar així. Em costa deixar de fer propostes de futur, ni que siguin per a l’any que ve, ni que siguin per a la setmana que ve. Deu ser que, finalment humana, no em puc resistir a establir objectius i a desitjar una realitat que encara no hi és.