Les dames del Pirineu

Al tràiler de la darrera temporada de Game of Thrones, que s’estrena aquest juliol, s’hi veu Cersie Lannister disposada a destruir tothom qui s’interposi en el seu camí. Daenerys Targaryen creuarà definitivament el mar per recuperar la corona del Seven Kingdoms amb l’ajuda dels seus dragons i als territoris del nord sembla que les germanes Stark no deixaran escapar l’oportunitat de venjar tots els morts de la família. Durant la primera temporada de la sèrie els productors van abusar dels nus femenins per generar interès; sis temporades més tard les dones conspiren, maten, manen i lluiten amb la sang freda de qui aspira a la glòria eterna. Si rellegim la història inspirada en les novel·les de RR Martin des d’una perspectiva de gènere, veuríem com el patriarcat inherent al sistema de les primeres temporades s’esvaeix episodi rere episodi. Si es pogués fer un Joc de Dames a partir dels conflictes entre les diferents cases que configuren els reialmes de Game of Thrones veuríem com és inevitable parlar de les dones per entendre la història.

El poder al nostre país i a tota la societat occidental ha estat tradicionalment en mans dels homes, “i això també implica la historiografia que ens explica el nostre propi passat, la qual acostuma a obviar la presència i la importància de les dones, com si no forméssim part d’aquesta i qualsevol altra societat”, explica Cristina Simó, artífex juntament amb Noemí Nus d’aquests projecte divulgatiu de la història dels dos Pallars. “Durant el segle XI les actuals comarques pirinenques eren un territori que es gestionava sota les lleis visigodes, i aquestes eren molt més equitatives pel que fa als drets i deures de les dones que no pas les romanes o les que es van anar imposant durant els segles posteriors arreu d’Europa”.

La divisió actual del Pallars en dues comarques, el Sobirà i el Jussà, té els orígens en un conflicte familiar que es remunta a mil anys enrere, quan els comtes Artau I i el seu cosí Ramon V es van declarar la guerra per tal d’heretar i ser els únics senyors de tot el Pallars al llarg del segle XI. En aquells temps el Montsec era la frontera natural amb els àrabs, que dominaven còmodament la plana de Lleida, i els territoris que ara formen part de tota la meitat nord de Catalunya s’organitzaven en petits comtats i senyorius que creaven aliances a banda i banda dels Pirineus, cada vegada més influenciades per una Església cristiana en procés d’expansió.

“En aquest context els comtes vivien en una guerra constant a diferents bandes i les aliances i els enfrontaments eren variables. Un mateix senyor, després de mantenir obert un conflicte durant molts anys amb un altre noble, podia acabar signant un pacte de no-agressió i agrupar interessos casant els fills d’ambdós en un matrimoni de conveniència”, raona Noemí Nus. Ella és la tècnica que gestiona les visites guiades del conjunt romànic del Castell de Mur i la Col·legiata de Santa Maria, així com l’antic monestir de Gerri de la Sal. Aquests dos espais, juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i Santa Maria d’Àneu, formen part de la ruta Joc de Dames. Aquest és un projecte que proposa “descobrir aquests quatre espais des de la perspectiva de gènere, explicant els orígens de cada edifici i el context social i polític en el qual es van desenvolupar i recuperant de l’oblit el paper de la dona”, reivindica la Cristina, que fa les visites als dos darrers monestirs. “La majoria de la gent pensa que les dones a l’Edat Mitjana estaven sotmeses als marits i només es dedicaven a tasques de la llar com cosir, cuinar i cuidar els fills”, afegeix Simó, “així que moltes persones queden sorpreses quan els expliquem que una dona del segle XI tenia els mateixos drets que els homes que formaven part del seu llinatge”. Els matrimonis de l’època eren contractes civils, i sovint era la dona qui obtenia una posició de poder sobre l’home. “Si tenien fills era més probable que les terres quedessin a nom d’elles que no pas dels seus marits, per exemple”, explica Nus. En altres contractes matrimonials de conveniència entre cases nobles, a voltes les dones es volien garantir una certa llibertat personal i “s’han trobat casos documentats en els quals hi ha senyores que fan signar per contracte que elles poden mantenir relacions sexuals fora del matrimoni sense perjudici de mantenir el contracte en vigor; una clàusula que fins i tot ara ens resulta sorprenent”.

Ni ella ni Cristina Simó no han descobert una part oculta de la història, sinó que “la llegim d’una altra manera per posar atenció en aspectes que sovint es descarten de manera intencionada per tal de mantenir el relat dominant del patriarcat”, afirmen. Això no vol dir que vulguin contrarestar la historiografia oficial obviant els homes, sinó que “senzillament parlem amb normalitat de totes les persones que van ser significatives en aquella època, perquè no es just parlar d’Arnau Mir de Tost com un dels grans guerrers de la seua època i no tenir en compte que la seua esposa, Arsenda d’Àger, era una dona poderosa que gestionava terres, sabia llegir i escriure, tenia castells i un aixovar militar amb el qual podia anar a la guerra”, expliquen. “Una de les proves més clares del silenci al qual hem estat sotmeses les dones és la història dels escacs d’Àger: és cert que van ser propietat d’Arnau, però ell els va heretar de la seua dona. Era ella qui sabia jugar-hi i va ensenyar-n’hi al seu marit, és a ella que els àrabs li regalen els jocs”, raonen. Aquest detall, “documentat i estudiat, és un exemple d’aquest oblit que volem contrarestar amb la nostra iniciativa perquè en aquella època, com ara, hi havia homes i dones”.

Durant la guerra civil pallaresa, que durà més de quatre dècades, les dones també hi tingueren un paper important, és per això que Llúcia de la Marca, d’origen occità i dona d’Artau, surt representada en un lloc destacat a l’absis de Sant Pere del Burgal. “La seua vida política i pública va ser notòria i activa, compartint amb el seu marit el poder al Pallars Sobirà, va ser una dona influent i per això no es pot obviar quan s’explica la història d’aquest monestir”, diu Simó.

En cadascun dels edificis les guies contextualitzen històricament l’espai per tal que el visitant es pugui fer una idea de quan es va construir, qui el va finançar i promoure i amb quina finalitat: “El monestir de benedictins a Gerri era prou poderós, aleshores controlaven les salines i sempre van buscar aliances i bones relacions amb totes les parts en conflicte; les comtesses Aldonça Martínez i la mateixa Llúcia fan donacions molt importants al llarg del segle XII per tal de pregar per les ànimes dels parents morts i perquè els àrabs alliberin el marit d’aquesta darrera”. Les seues aportacions varen ser imprescindibles per a la construcció de l’església, d’unes dimensions gens habituals per l’època.

El paper de les comtesses i els monjos no és una suposició, sinó que tal i com apunta Cristina Simó, “d’aquella època s’han conservat molts documents, cròniques i contractes que han permès estudiar-ho amb profunditat, “senzillament, potser no sempre s’havien plantejat des d’aquest punt de vista, així que el Joc de Dames aporta una mirada que senzillament reconeix el pes de les dones en la seua justa mesura”.

Repintant els originals Els moments més àlgids dels quatre espais visitables són els segles XI i XII, durant els quals es consoliden i esdevenen espais de referència per al poder polític, social i eclesiàstic del Pallars medieval. Durant els segles posteriors la majoria dels edificis tendeixen a patir el desgast del temps, la pèrdua de poder dels nobles i les congregacions que els sustenten, així com el posterior abandó. No és fins al segle XX que historiadors i col·leccionistes forans comencen a mostrar un cert interès per l’art romànic del Pirineu i a comprar-lo per endur-se’l. Aprofitant un context de desprotecció legal, el desconeixement per part dels habitants del territori i els responsables eclesiàstics del moment, nombroses talles, pintures murals, peces d’orfebreria i fins i tot esglésies senceres són trasllades a l’estranger de forma definitiva. Les primeres pintures murals que són arrencades i venudes són les de la canònica de Santa Maria, a Castell de Mur, el 1919. Avui en dia són al Fine Arts Museum de Boston. Altres, com les de Santa Maria d’Àneu són al Museu Nacional d’Art de Catalunya, fruit de la resposta d’institucions catalanes com la Mancomunitat de Catalunya per rescatar les pintures i dipositar-les a Barcelona. Durant la Guerra Civil es van perdre més obres d’art i malmetre els edificis, els quals no van començar a ser reconstruïts amb la idea de conservar-los fins a les acaballes del segle passat i començaments del XXI.

VISITES GUIADES I CONCERTADES