Mig segle ballant en català

Cinquanta anys ballant es diu ràpid. L’Esbart Dansaire del Sícoris els celebra enguany i sembla que la pandèmia deslluirà els actes però no podrà apagar la flama. Des d’aquell llunyà 1971 han passat moltes persones i èpoques de tots colors. També han canviat la manera de ballar, les coreografies i les perspectives. L’Esbart és aquell esperit que manté vives unes danses que formen part del nostre patrimioni.

Els aniversaris són excuses per fer celebracions i repassar la trajectòria.

És inevitable mirar enrere per saber on som, per això la Mireia Guivernau, codirectora de l’Esbart Dansaire del Sícoris i una de les membres amb més trajectòria, s’arriba fins al Servei d’Audiovisuals de l’IEI amb la intenció de repassar l’arxiu Gómez Vidal. L’objectiu? Buscar material gràfic de la pròpia història.

Revisant fotografies datades dels primers anys setanta intenta desxifrar si les actuacions corresponen a la colla sardanista Clavellina del Sícoris o ja són de l’Esbart. Amplia imatges, mira de reconèixer personatges.

Mari Àngels Galceran, segurament, surt en alguna de les fotos, ella hi era i pot explicar en primera persona com van anar les coses: “L’any 1971 el mestre Víctor Mateu va pensar i dirigir una sarsuela titulada La fi de Macot i ens va demanar, a la colla sardanista del Sícoris, si podíem donar-li un cop de mà.

Ell necessitava gent per ballar dos o tres ballets a l’obra i va anar a buscar el Paco Viladrich, que aleshores era una de les persones més coneixedores dels balls tradicionals catalans. Ell havia estat dansaire de la Sección Femenina de Falange i coneixia moltes danses populars.

Vam fer l’obra i ens ho vam passar tan bé que ens vam engrescar i vam fundar l’Esbart del Sícoris amb el Paco a la direcció.” Per què les fotos de Gómez Vidal no estan ben referenciades i a la Mireia li costa reconèixer qui és qui? Perquè, com explica la Mari Àngels, “durant molts anys pràcticament érem la mateixa colla que ballàvem als dos llocs, a les sardanes i a l’Esbart. Van ser anys molt intensos: assajàvem cada dia de la setmana excepte el dilluns i molts caps de setmana teníem doble actuació.

Alguns diumenges, i això ens va passar més de dues i tres vegades, al matí teníem un concurs de sardanes a Barcelona i a la tarda actuació en algun poble de Lleida. Aquell ritme, si tenim en compte que era per amor a l’art, només es pot explicar per una raó: érem una colla d’amics i ens ho passàvem molt bé”.

Aquesta és, com passa en la majoria d’entitats del país, la clau de volta que els permet sobreviure: l’amistat i el sentiment de pertinença.

L’Ernest Ros té quinze anys i és d’Artesa de Lleida: “Hi vaig anar un dia a través del meu germà i ja m’hi vaig quedar. També faig futbol com a extraescolar i si em fessin triar potser em decantaria per la pilota, però m’agrada molt anar a l’Esbart perquè l’ambient de l’Esbart és molt tranquil i agradable, sempre hi ha bon rotllo amb tothom.

Això sí, el seu leitmotiv no és fer vida social, que també, sinó mantenir vives les danses folklòriques catalanes. La passió per a la dansa tradicional és el mateix que va atrapar el Gerard Calderó fa una vintena d’anys, i des d’aleshores que ha viscut intensament els molts canvis que ha protagonitzat.

“Quan vaig entrar ja s’estaven apagant els anys gloriosos en què l’Esbart actuava per totes les Festes Majors i anava a festivals internacionals, eren moments en què calia replantejar el futur d’acord amb les circumstàncies”.

Nous temps, noves perspectives. Un altre nom recurrent en la història de l’Esbart no és precisament el d’un lleidatà.

“Albert Sans és un coreògraf vinculat a l’Esbart de Rubí, un dels responsables de transformar molts balls i dotar-los de la força i l’estètica necessària per convertir-los en balls d’escenari”, recorda Xavier Pomés, que ha passat 35 dels seus 50 anys com a membre actiu del cos de dansa de l’Esbart. De la mà de Sans es va renovar el repertori. “Els clàssics com l’ Hereu Riera, les Balangueres o els Aranesos encara formaven part del nostre fons d’armari, però amb Sans vam incorporar el Bolero de l’Alcúdia o lesGitanes de Rubí”, explica Calderó, “aleshores érem pocs i havíem de tirar endavant amb els balls que poguéssim assumir.”

L’evolució els va permetre sobreviure –“adaptar-se o morir”, que resa la cita–, per això encara van anar un pas més enllà amb Històries de dansa , un espectacle propi a partir de músiques del Pont d’Arcalís.

En mig segle d’història només la pandèmia ha aconseguit aturar-los. “L’any passat no només estàvem assajant per la Moixiganga i els Cavallets del Seguici, sinó que havíem aconseguit que el Bisbat i la Catedral ens deixessin representar la Moixiganga de la Passió a la Catedral, cosa que no passava des que s’havia estrenat el 1995”, explica Pomés. Però la Covid ho va paralitzar tot.

“Sincerament no estava pas convençuda que poguéssim tornar, tenia por que amb la pandèmia la majoria de gent es desvinculés de l’esbart i no fóssim prou dansaires per tirar endavant amb cap actuació”, reconeix la Mireia Guivernau, “però la gent majoritàriament ha respost i aquí estem”. Un dels que han tornat és el Daniel Cantabella, un jove murcià que està fent recerca agroalimentària al Parc Científic de Lleida.

“A Múrcia també participo en els balls regionals i quan m’ho van proposar m’hi vaig apuntar de seguida. L’ambient és molt bonic i malgrat que la manera de ballar aquí és molt diferent, perquè les coreografies estan més pautades, em van donar molta confiança.”

El futur de l’Esbart? Mentre hi hagi jovent entusiasmat com l’Ares Borràs, està garantit.

És de les petites, només té onze anys, però ja en fa sis que mira de no perdre’s cap assaig. “Amb cinc anys vaig demanar anar-hi i encara que era massa petita em van acceptar.

A les tardes faig moltes activitats, però l’última que deixaria és ballar a l’Esbart. M’ho passo molt bé”, explica entusiasmada.

Lleida és l’única ciutat amb dues Moixigangues, una de cristiana i una de pagana. La del seguici de la Festa Major rescata “la que ja es representava des de finals del segle XVIII fins al 1946 de manera pràcticament ininterrompuda”, explica Xavier Pomés. “El seu origen és a les processons del Corpus i amb el temps l’església va considerar que era massa festiva i va acabar formant part dels seguicis festius”.

L’Esbart el va recuperar el 2011 a partir de la dispersa informació que havia recopilat Manel Lladonosa. L’altra Moixiganga és una representació de la Passió de Crist que va idear el folklorista Manuel Cubeles als anys seixanta.

“Aquesta ja és una representació d’escenari que, si bé es va crear a partir de la informació que a Lleida existia la Moixiganga, no té res a veure amb la de la Festa Major.” Aquesta que es representa a l’inici de la Setmana Santa és un espectacle més sobri.