L’espiritisme a Lleida: una revolució oblidada entre feminisme, lliurepensament i repressió

«És difícil entendre el desconeixement d’aquest corrent, perquè els seus postulats eren molt avançats i pel fort impacte que va tenir a les terres de Lleida.» Felip Gallart, gran coneixedor del segle XIX a les nostres terres, ha estudiat el fenomen i coneix bé l’essència d’una doctrina que va florir amb força a Lleida. Amb uns ideals que buscaven transformar la societat, l’espiritisme va atreure molts adeptes en una època convulsa, marcada pel conservadorisme religiós i les tensions polítiques.

Una filosofia revolucionària: la igualtat entre homes i dones. L’espiritisme no sols va ser un moviment espiritual, també un catalitzador de transformacions socials. Aquesta doctrina, apareguda a mitjan segle XIX sota el guiatge d’Allan Kardec, va proclamar la igualtat entre homes i dones, una idea revolucionària per a l’època. Qualsevol persona, independentment del gènere, podia actuar com a mèdium i desenvolupar- se espiritualment, fet que empoderava les dones i trencava les restriccions tradicionals del gènere. 

Un dels referents més importants d’aquest pensament va ser la revista La Luz del Porvenir, fundada per Amalia Domingo Soler el 1879. Aquesta publicació, escrita per dones, dirigida i adreçada a dones, esdevingué un espai de reflexió i reivindicació feminista. Col·laboradores destacades com Ángeles López de Ayala, Rosario de Acuña, Belén de Sárraga, Carmen de Burgos o Emilia Pardo Bazán van contribuir a promoure la igualtat de drets. 

A Lleida, les primeres dones lliurepensadores escrivien a la revista El Buen Sentido, expressant idees que transcendien les convencions socials de l’època. Figures com Àurea Amigó, la misteriosa Violeta i Carme Piferrer –que formava part de la maçoneria– van ser pioneres en aquest àmbit. 

Un pensament avançat

L’espiritisme va ser una de les primeres doctrines que va donar veu i protagonisme a les dones. La seva implicació en moviments polítics, socials i culturals va contribuir a la difusió d’un pensament que volia transformar la societat. En definitiva, el compromís de l’espiritisme amb el feminisme va obrir camins per a les dones en la lluita per la seva emancipació. 

Inicis de l’espiritisme a les terres de Lleida

La primera referència documentada a les nostres terres data del febrer de 1873, quan es renovà una subscripció a la Revista Espiritista a Alcarràs. Ben aviat, el poble comptaria amb un centre espiritista. Segons el seu capellà de l’època, «els espiritistes creien que els homes podien reencarnar-se en gats o cols», una afirmació que buscava ridiculitzar les seves creences. El Cercle Cristià Espiritista de Lleida, fundat el 21 de setembre de 1873, va ser un dels punts neuràlgics del moviment. Entre els seus fundadors destaquen personalitats com Domènec de Miguel Cors, director de l’Escola Normal de Lleida; Josep Amigó Pellicer, professor de la mateixa institució; i el metge i cirurgia Marià Pérez Dalmau. 

Enfrontament amb l’Església

La doctrina espiritista xocava frontalment amb l’Església catòlica, que veia amenaçada la seva hegemonia. L’espiritisme racionalista rebutjava els rituals externs, els sagraments i la litúrgia, advocant per una comunicació directa amb el sagrat sense la mediació sacerdotal. El 1874, el canonge Aniceto Alonso Perujo publicà La Fe Católica y el Espiritismo, en què qualificava l’espiritisme d’absurd i incompatible amb el cristianisme. 

Un exemple d’aquesta tensió va esdevenir l’any 1882 arran de l’enterrament civil de Teresa Folch, esposa de Josep Amigó. El bisbe de Lleida ordenà l’exhumació del cadàver per considerar-la indigna de ser enterrada en un espai sagrat. Aquest episodi va provocar indignació i va propiciar la proliferació d’enterraments civils. Com reflexiona Gallart, «els cementiris van esdevenir escenaris de lluita entre la llibertat de consciència i el dogmatisme religiós». 

Una època de persecucions

Tot i els entrebancs, l’espiritisme guanyava adeptes. L’Església i les autoritats van intensificar la repressió amb prohibicions, confiscacions i condemnes públiques, però gràcies a la solidaritat entre els espiritistes, els deutes es van sufragar. Entre 1875 i 1893, la revista espiritista lleidatana El Buen Sentido va patir diverses suspensions i segrests. El 1888, Josep Amigó, director de la publicació, fou condemnat a dos mesos i un dia d’arrest major per injúries contra el bisbe de Lleida. L’any 1875 Domènec de Miguel i Josep Amigó van ser expedientats per espiritistes i l’any 1879 van ser definitivament expulsats de l’ensenyament públic. 

Els pilars filosòfics de l’espiritisme racionalista

Com recorda Gallart, l’espiritisme no només era una filosofia espiritual, també era un moviment social i racionalista que lluitava per un món més igualitari, culte i lliure. Entre els seus principis destacaven la defensa del lliure pensament, la raó com a guia, la laïcitat, el deisme, la igualtat social i de gènere i el rebuig del dogmatisme. Creia en la progressiva evolució i perfeccionament dels esperits a través de successives reencarnacions, un concepte conegut com a palingenèsia espiritual. El seu lema principal era: Cap a Déu per l’amor i la ciència. Un dels seus textos fundacionals, Roma y el evangelio (1874), de Josep Amigó, sintetitzava aquests ideals amb un discurs que harmonitzava ciència, religiositat i raó. 

L’enemic també ve de dins: la Germandat Evangèlica Espiritista

Per contra, la Germandat Evangèlica Espiritista, fundada per Nicasi Unciti el 1870 a Sants, representava una mescla entre cristianisme evangèlic radical, magnetisme i espiritisme. Adoptava ritus i cerimònies com el bateig i la regeneració dels esperits amb aigua magnetitzada i imposava estrictes normes de conducta: vestimenta conservadora per a les dones, abstinència d’alcohol i d’aliments com la carn de porc, la prohibició de participar en activitats d’oci, la prohibició d’anar al metge i d’adquirir medicines. L’aigua evangèlica ho guaria tot i ho remeiava tot. L’espiritisme evangèlic integrava elements de culte i misticisme, creant una comunitat amb rituals propis. Això el diferenciava profundament de l’espiritualitat austera i racional dels espiritistes kardecians. 

Els espiritistes racionalistes criticaven la Germandat Evangèlica per considerar-la una secta mística allunyada dels principis de la raó i de la llibertat de pensament. Josep Amigó, en diversos articles, va qualificar els uncitians de practicar ritus que, segons ell, desvirtuaven l’essència de l’espiritisme. D’altra banda, la Germandat Evangèlica defensava les seves pràctiques com una via de regeneració espiritual, recolzant-se en la fe i en el poder curatiu de l’aigua magnetitzada. L’espiritisme evangèlic va arrelar en pobles com Vilagrassa, la Sentiu, Preixens, Balaguer i Artesa de Segre. 

Publicacions com El Buen Sentido, El Diluvio o La Publicidad van ser claus en la difusió de crítiques contra els espiritistes evangèlics. Tot i les diferències, els dos moviments van contribuir a la diversificació espiritual de Lleida, fent front al monopoli religiós de l’Església catòlica. 

Expansió i consolidació

A partir de 1876 l’espiritisme s’expandí per tota la província de Lleida. Van sorgir centres a pobles com Corbins, Torrelameu, Balaguer, Artesa de Segre, Agramunt, Tàrrega, Alcarràs, Menàrguens, el Tarròs, Cervià, Vilagrassa, Cubells, Bell-lloc o Gerri de la Sal. També hi ha evidències de la seva presència al Cogul, Puigverd de Lleida, Maials, Barbens i Isona. El 1888, els Centres espiritistes de Lleida, Bell-lloc i Gerri de la Sal van assistir al Primer Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona, consolidant la seva presència en l’àmbit internacional. La ciutat de Lleida va arribar a tenir tres centres espiritistes actius: el Cercle Cristià Espiritista, la Llum de l’Alba i el Centre Víctor Hugo. Al poble del Tarròs s’hi bastí un cementiri espiritista del qual es conserven encara algunes restes.  I es van consolidar figures capdavanteres com Marià Torres, Onofre Viladot, Víctor Melcior o Humbert Torres. 

Durant la Segona República, l’espiritisme visqué un nou auge. Segons la premsa del moment, en alguns pobles de la província els enterraments civils superaven en nombre els religiosos, evidenciant la fortalesa del moviment lliurepensador i espiritista. Però l’adveniment de la dictadura franquista suposà la prohibició total de l’espiritisme. Els seus seguidors foren perseguits. No fou fins al final del franquisme que la doctrina començà a ressorgir, amb figures com Irene Solans, qui va fundar un nou centre a Lleida. L’espiritisme lleidatà va desafiar el dogmatisme, obrint camins cap a una societat més lliure i igualitària. Tal com diu Gallart, «encara que el seu impacte hagi estat oblidat i menystingut, els seus ideals perduren com una crida valenta a la reflexió i al progrés».