Xavier Garcia, incòmode i necessari
Ha mort Xavier Garcia. Un erudit sense pretensions que no deixava indiferent. Fa uns anys, en la presentació d’un llibre, va dedicar 45 minuts a saldar exabruptes. Ningú gosava aixecar-se per no comprovar com reaccionaria aquell home finit de mirada viperina. Tanmateix, els últims 5 minuts van ser tan magistrals que van convèncer que havia valgut la pena aguantar tanta burlesca.
Tàrrega deu molt a Garcia, sabia traslladar a la seua ciutat la seua capacitat de treball i el seu entusiasme. No era divertit, Garcia era poc donat a mirar de caure bé, però era intens i brillant. Així, durant anys el Sant Jordi va ser una gala del seu saber fer; les seues exposicions, conferències i projectes posaven Tàrrega en un llistó alt. Del seu treball destacaria els seus estudis sobre l’escriptor de Tàrrega Manuel de Pedrolo. El 1995, el número 2 de la col·lecció Natan publicava Pedrolianes, un treball que posteriorment li valdria la tercera beca Manuel de Pedrolo amb una exposició en què van participar els artistes Jordi Colilles i Manel Garriga. L’aportació de Garcia també va ser present en el Premi 7Lletres, dedicat a donar a conèixer Pedrolo. Es va ocupar de dissenyar i coordinar la visita guiada a la Tàrrega Pedroliana, que descobreix a través de l’obra de Pedrolo racons de la seua ciutat. Garcia era un noctàmbul, sabia beure de la nit i una de les seues perles és l’article que va dedicar el 2008 al Guantxo en el seu llibre Sense càrrec. La seua genialitat literària podia despertar interès en qualsevol persona. Aquell mateix any, Guixanet immortalitzava el personatge de Guantxo com un dels nans que avui expliquen la ciutat. A la plaça dels Comediants, mentre recitava la Súplica per ser enterrat a la platja de Sète, de George Brassens, uns músics vam acompanyar el Xavier Garcia rapsode. Se sentia còmode recitant els versos d’aquell francès solitari com Garcia, que sabia traslladar-nos com pocs al maig del 68.
Amb Xavier Garcia vam aprendre que sentir-nos malament era part de la seua manera de presentar-se, deia les coses de la forma que menys ens hauria agradat escoltar. Després sabia posar en relleu i agrair haver compartit la nostra companyia. Garcia era tan incòmode com necessari i brillant.
