Transaccions amoroses
Ja ho va dir Raymond Carver al seu llibre de relats De què parlem quan parlem d’amor: És una cosa que hauria de fer que ens avergonyim quan parlem com si sabéssim de què parlem quan parlem d’amor. El Hollywood d’ara, a base de trobades fortuïtes, records que retornen i relacions que floreixen, pot construir una història romàntica amb alguns llampecs intel·ligents, o alguna cosa així com una crítica a una societat materialista sense passar-se de rosca, ja que el que la cineasta Celine Song prioritza és una relació triangular que té vocació realista malgrat que s’adorna d’escenes repolides i converses més pròpies de cursilàndia que de la vida real, la corrent. El trio protagonista té ganxo, això és indubtable, i el guió ens explica que la Lucy és el personatge per qui tot gira al seu voltant. És una matrimoniera professional i molt valorada i estudia els seus clients. És una bona mediadora per aconseguir que s’assoleixin els objectius i complir amb el llistó que marquen les aspiracions de cada persona. En aquesta Nova York per on discorre la pel·lícula, normalment la llista de prioritats està a l’abast de molt pocs, és a dir: alt, atractiu tirant a guapo, simpàtic, intel·ligent, seductor, detallista, amb cabells i cos modelat pels déus i, sobretot, amb un poderós nivell adquisitiu. Perquè, esclar, per demanar que no quedi.
La Lucy coneixerà el que en la seua professió s’anomena un unicorn, algú que té la perfecció a flor de pell, però amb algun secret que un altre, i alhora, apareixerà aquell nòvio que va tenir, aspirant a actor sense sort i sense diners. Aquestes circumstàncies marcaran l’esdevenir de Materialistas, a més d’algun toc dramàtic entorn d’una de les seues clientes que la farà reflexionar sobre el seu paper d’alcavota.
Tot en aquest segon treball de la directora coreana canadenca establerta als EUA Celine Song –que amb la bella Vides passades va sorprendre propis i estranys– és una aposta pel romanticisme amb gotes de mirada social, amb un estil que mira cap al classicisme sobre les voltes que fa la vida, i amb ella, l’amor.
El que succeeix és que aquestes històries d’ara no són ni la meitat de valentes ni originals que aquelles que protagonitzaven dones amb caràcter, determinades i determinants, com Bette Davis, Barbara Stanwyck, Gloria Grahame, Lauren Bacall o Ava Gardner, i per descomptat, Mae West, capaç de dir-te a la cara “portes una pistola a la butxaca o és que t’alegres de veure’m”. Tan seductores com immorals, tan empoderades totes elles en el cine i en la vida. Cap home les fa ombra. I aquests que a la pel·lícula anomenen unicorns, allà us voldria jo veure.
