Concertàs!

La jornada de dissabte del Magnífic Fest 2025, segona d’aquest esdeveniment que des de l’any 2022 s’ha consolidat a Lleida com una de les ofertes més importants a nivell musical, juntament amb els veterans Jazz Tardor, MUD i Interfado, va destacar pel seu bo i variat ambient i per un públic intergeneracional massiu, obert sense embuts a l’eclèctica gamma d’estils musicals que es van citar en l’Espai Firetes de la capital de Ponent. Van ser més de deu hores de música repartides entre divendres i el dissabte que els nombrosos assistents –es parla de més de 22.000 en total– van gaudir al màxim, valorant molt positivament l’atractiu cartell programat, fusionant artistes consolidats amb propostes emergents molt més fresques i noves.

L’ordre de les actuacions va presentar, abans que Mikel Erentxun, cap de cartell, aparegués en escena, actuacions del raper local Valdivia i del cantautor gallec Carlos Ares, cadascun fidel al seu respectiu estil, això sí, sorprenent tots dos el públic. El primer, per la deriva positiva des del seu rap underground primigeni cap a un so més actual barreja de funk, pop i rock, apte per a un espectre de públic més ampli; i el segon, amb una de proposta amb banda elèctrica, més incisiva que la seua habitual factura intimista amb lletres i melodies carregades d’emoció i mística. Sense solució de continuïtat, el músic i compositor basc, excomponent dels llegendaris Duncan Dhu, aquesta vegada sense la companyia de Diego Vasallo i malgrat que el ganxo del nom anunciat pogués indicar una altra cosa, va prendre a l’assalt l’escenari principal en la seua condició de plat fort del cartell, disposat a donar-ho tot davant la fervorosa multitud que el va saludar efusivament i va acompanyar tota l’actuació amb una entrega digna d’elogi.

El veterà artista donostiarra va desplegar amb bona veu i aptitud encomiable una bona selecció del seu ampli repertori de gairebé quatre dècades d’història, tant de l’etapa en solitari com de la seua exitosa carrera en el si de Duncan Dhu. Van sonar hits inoblidables com Un jardín de rosas, Cien gaviotas, Una calle de París i Esos ojos negros, himnes generacionals per a gran part del públic present, que les van conèixer en temps adolescents i juvenils, però que avui, encara, continuen removent-nos a molts una mica l’estómac quan tornem a escoltar-les.

Erentxun, molt ben acompanyat per la seua magnífica banda d’acompanyament –alguns dels músics, rescatats del temps de Duncan Dhu– no només ens va fer recordar el gran talent compositiu i melòdic que sempre ha atresorat, sinó que va demostrar amb escreix, també, el seu aclaparador domini de l’escenari mantenint l’audiència captiva totalment de principi a fi de l’actuació.

Concertàs!