Els tentacles dels poders fàctics

El periodisme com un instrument diari d’explicar tot allò que ocorre a l’entorn més pròxim va nàixer, com tantes altres coses, primer a Anglaterra el 1702, i el diari es denominava Daily Courant. Tenia una línia editorial neutra i aviat tant monàrquics com republicans van començar a veure en els diaris un instrument de propaganda, política i publicitària que es va estendre per tot Europa. La premsa i posteriorment la ràdio, la televisió i evidentment ara els mitjans digitals o plataformes tenen com a principal interès i finalitat fer arribar a la ciutadania qualsevol esdeveniment, avenç, opinió o actualitat que pot ser de l’interès d’una comunitat. Tots sabem que l’objectivitat al cent per cent és molt complexa perquè cada grup editorial i fins i tot cada periodista al transmetre el missatge utilitza paraules que no són innòcues del tot. Però el que és sagrat en el periodisme, des d’aquell segle XVIII en què va prendre forma fins a dia d’avui, és que els fets són sagrats i tota informació ha de ser escrupolosament ajustada a la veritat i contrastada. Els mitjans tenen l’obligació de controlar la propaganda que sempre emana del poder, però aquest control ha de ser sempre escrupolós i verídic, perquè si la finalitat del mitjà serveix un altre interès que no sigui el dels seus lectors, la professió queda desvirtuada i es converteix en una altra cosa. 

Hem viscut episodis de pseudoperiodisme en altres ocasions, sobretot amb la irrupció de la televisió porqueria i la premsa groga, però els nivells de biaix als quals hem arribat en l’actualitat no tenen precedents. Publicar falsos rumors o notícies inventades, utilitzant informes policials teledirigits, com s’ha fet mil i una vegades amb el cas Catalunya d’assetjament de l’independentisme, comptes falsos a Veneçuela, com s’ha fet amb Podem, i ara tràfic d’influències amb Begoña Gómez, l’esposa del president Sánchez, és qualsevol cosa menys periodisme. El cercle és el següent: primer s’inventa una notícia i es publica en mitjans afins que la difonen sense cap escrúpol. Després s’acudeix a un jutge amic perquè obri una investigació. Va passar amb Xavier Trias i Artur Mas, Mònica Oltra, Pablo Iglesias, Irene Montero, etc. Tot va quedar arxivat perquè ja no hi havia res des d’un principi, però la finalitat perseguida, destruir la carrera política de qualsevol que amenaci l’statu quo dels que veritablement manen, malgrat que no hagin guanyat les eleccions, ja està aconseguida. El president del Govern espanyol és ara la víctima i, per la carta difosa dimecres passat, tenen una altra victòria a la palma de la mà, però d’altres ho van patir abans i molts van mirar cap a un altre costat, tot cal dir-ho. Seria una llàstima que també guanyessin ara, perquè només plantant-los cara a tots els demòcrates l’Estat espanyol podrà deixar enrere els seus poders fàctics i salvar la res publica.