La sanitat pública es nodreix dels impostos
Un miracle. D’aquesta forma defineixen els pares de l’Eudald, un nadó que va nàixer a les 24 setmanes de gestació pesant només 590 grams i mesurant 32 centímetres, que hagi sobreviscut i que després de quatre mesos ingressat a l’hospital Arnau de Vilanova ara sigui a casa. Tal com informàvem en la nostra edició d’ahir, els seus progenitors també destaquen el treball “excepcional” del personal del centre. El cas de l’Eudald il·lustra la importància de disposar de professionals competents i d’equipaments avançats a la sanitat pública, que és la que atén tots els ciutadans. Per a això cal comptar amb un pressupost suficient, que en la gran majoria procedeix de la recaptació obtinguda amb els impostos. Cal recordar-ho, perquè d’acord amb enquestes publicades l’estiu passat, tant d’àmbit català com estatal, cada vegada hi ha més persones, especialment homes joves, que consideren que es viuria millor si no es pagués cap impost. Si fos així, seria una espècie de llei de la selva, en la qual els més rics podrien costejar tots els tractaments mèdics que necessitessin i els pobres en quedarien exclosos o només podrien accedir als més bàsics, com passa als EUA, país on Donald Trump encara vol ampliar més aquesta bretxa. En lloc de si cal pagar o no tributs, caldria posar el focus en dos aspectes. Un és com estan repartits, perquè fa l’efecte que la classe mitjana, part de la qual s’ha empobrit des de la crisi del 2008, és la que suporta el gruix de la pressió fiscal, mentre que les grans fortunes, començant per la del rei emèrit, se n’escapen. I l’altre, és com es gestionen els diners recaptats, sobre la qual cosa hi ha sobrats exemples d’ineficiència. En aquesta línia, cal subscriure el missatge que va donar fa uns dies Juan Roig, president de Mercadona i la cinquena persona més rica d’Espanya, quan va dir que “hem de pagar impostos. És una cosa molt bona i molt sana i cal estar-ne orgullosos. El problema no és pagar molt, és com es gestiona”.
La ‘fuga’ de metges
Precisament, una de les claus perquè Lleida deixi de ser la província que “exporta” més metges a altres llocs de l’Estat és millorar les seues instal·lacions sanitàries. És cert que hi ha altres factors que contribueixen a aquesta situació, com que la majoria d’estudiants de Medicina de la UdL procedeixen d’altres demarcacions, o que Barcelona i els seus hospitals tenen un gran atractiu per als facultatius que comencen a exercir. Tanmateix, comptar amb serveis que només es presten a la capital catalana i per als quals hi ha prou massa crítica de pacients seria clau, així com equiparar el salari dels metges catalans amb els d’altres comunitats.
