Al límit

Jornada rere jornada aquest equip no deixa de sorprendre’ns i en aquests moments sembla no tenir límits. No presenta fissures en cap aspecte del joc. Fidel a un estil viu, de transicions ràpides i possessions curtes fa gaudir de valent l’afició. Però tan important com atacar és defensar i en això són excel·lents. No són els que menys punts han encaixat, però sense dubte són els millors. Per a la gran majoria, és més difícil apreciar una bona acció defensiva que una d’ofensiva. Tanmateix el seu treball, individual i col·lectiu, protegint la cistella és digne d’elogi.La seua defensa d’equip es caracteritza per una gran intensitat i anticipació tant en el perímetre com a la pintura. Defensen cada acció al límit de la falta fent dubtar els àrbitres de la legalitat dels seus contactes. Amb una gran mobilitat redueixen espais i provoquen que el camp, per al rival, sembli més petit. Pressionen constantment la pilota impedint que el contrari pugui pensar, defensen al límit les línies de passada i fins i tot no permeten que l’adversari guanyi avantatge en els bloquejos, amb una defensa per part de l’home petit molt agressiva i generalment sense canvis.No tenir un dels pressupostos més elevats de la Lliga comporta alguna carència i algun desavantatge respecte als rivals. El fet de no tenir un center musculós de set peus el supleixen a base d’anticipació i mobilitat. No tenir, a diferència d’altres anys, cap dels jugadors estrella de la Lliga, tampoc no suposa un hàndicap. Han demostrat ser tot un equip i això permet més rotacions i defensar sense por de cometre faltes. Com va dir en el seu dia el coach Chuck Daily, “l’atac guanya partits, la defensa, campionats”. I això ho fan al límit.