Aprendre a ensenyar des de l’IEI

Entrant a mà dreta. Allà es trobaven els llibres que més interessaven a Nicolás Martínez Andrea, professor ja jubilat, que va estudiar Magisteri de manera lliure des de la biblioteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). En aquest espai emblemàtic de la institució cultural lleidatana, explica a SEGRE la seua història com a mestre, professió que va exercir durant quatre dècades. Ara, amb 98 anys, encara va de forma assídua per llegir la premsa a la biblioteca on va aprendre a ensenyar. “En aquesta zona de la biblioteca hi havia els llibres que m’interessaven, perquè eren més senzills, cosa que també m’ajudaria a entendre’m millor amb els alumnes”, explica. Sempre va tenir clar que volia ensenyar. “Els nens eren fantàstics, es portaven molt bé, i és el que més m’agradava”, remarca. Entre 1947 i 1950, estudiava a estones lliures mentre feia la mili i les seues primeres destinacions van ser en escoles d’Alcarràs, Aitona, Guimerà i Os de Balaguer. En un moment de la vida va arribar a exercir de corresponsal per a La Mañana des de Barcelona, a finals dels 50 i principis dels 60. “Enviava articles sobre temes que afectaven Lleida, m’agradava estar amb els companys, però la meua passió era ser professor”, diu.

Després de fer les oposicions per optar a una plaça fixa, va arribar als Mangraners, on va estar més de dos dècades fins a l’any 1982, sent una època que el va marcar i en què va poder veure l’expansió del barri lleidatà, on avui continua sent reconegut i molt estimat. “Eren persones que venien de molt lluny, que havien patit molt i es construïen cases de forma molt precària, com podien”, relata. “Encara avui, quan hi vaig, em reconeixen pel carrer, em diuen señor Martínez i venen a abraçar-me. Això m’emociona molt”, explica. Nicolás guarda molt bon record dels seus alumnes. “No faltava ningú a classe, les mares ja s’encarregaven de portar-los si s’assabentaven que els fills no havien vingut. I sempre he tingut molt bons companys”, assegura. De fet, el seu fill Xavier defensa que la plaça on hi havia el col·legi dels jesuïtes hauria de portar el nom del seu pare.

Una altra de les passions de Nicolás era el ciclisme. “Els afortunats podíem anar en bici a la feina, no hi havia cotxes, era això o a peu”, apunta. De fet, va ser un dels fundadors el 1972 de la Societat Ciclista Ilerdense. Després de deixar els Mangraners, va ser professor al col·legi General Britos, actual Riu Segre, durant deu anys fins que es va jubilar. Amb la seua dona Maria Lluïsa va tenir quatre fills i vuit nets. Una, la Jana, ha seguit els seus passos com a mestra. “I de les bones”, remarca orgullós.