Kacper Wierzchos: «Vaig passar d’observar el cel amb un telescopi de joguina a treballar en un programa de defensa planetària de la NASA»

Parlem amb Kacper Wierzchos, astrofísic lleidatà que treballa a Arizona en un programa de defensa planetària per a la NASA. Ha descobert milers d’asteroides, i ara ha volgut que un d’ells porti el nom d’una persona de Lleida que li va despertar la vocació. 

Kacper, dona’m una mica de context. Lleida.

Hi vaig viure dels 5 als 18 anys. Els meus pares, polonesos, hi van fer cap, per feina. El pare, químic, treballava com a investigador a la Universitat de Lleida. Jo vaig estudiar al Guindàvols a principis dels anys 2000, i l’Anicet Cosialls era el meu professor de física i química, a l’ESO i el batxillerat.

Ja venia una mica la vocació de casa, doncs. 

A mi ja m’agradava molt l’astronomia, ja que els pares em van comprar un petit telescopi per Reis, i em vaig aficionar a l’observació i a la fotografia espacial. Amb el meu pare anàvem a un lloc a Artesa de Lleida per fotografiar l’univers, amb una webcam que vam modificar electrònicament per a l’astrofotografia, perquè llavors les càmeres eren molt cares. Aquest tema va interessar a l’Anicet, que desconeixia aquest camp.

Ah, així que vas ser tu qui el va iniciar? 

Crec que l’Anicet va veure el que es podia fer amb un simple telescopi i una webcam de l’època. Va començar a indagar i estudiar sobre el tema. Com que estava molt implicat en concursos de ciència per a estudiants arreu de l’Estat, ens va animar a presentar-nos-hi. Vam observar un esdeveniment astronòmic: el trànsit de Venus, un 8 de juny de 2004. Vam fer fotos i a partir d’elles vam poder mesurar alguns paràmetres orbitals de Venus. Gràcies a la seva idea de presentar-ho a un concurs a Granada, el vam guanyar i vam viatjar a l’observatori d’Atacama, a Xile i després a les illes Canàries. Va ser molt bonic.

Què et va aportar la figura del professor Cosialls en aquell moment? 

Va ser molt influent. Sempre penso que els professors de secundària són els docents més importants en la vida d’una persona. Penso que a la universitat ja tens clar què vols fer, però són els professors de secundària els que deixen empremta. A la meva vida, vaig tenir tres professors que em van marcar, i l’Anicet en va ser un.

Després de Lleida, on vas anar? 

Vaig estudiar Física a la Universitat Complutense de Madrid, perquè volia ser astrònom i després em vaig traslladar als Estats Units el 2015, on vaig fer el doctorat en astrofísica.

Llavors ets astrofísic. 

Podria dir que sí. Tot i que el que faig no és el que fan la majoria d’astrofísics, és el camí que jo volia seguir. Actualment treballo a la Universitat d’Arizona en el projecte Catalina Sky Survey, de la NASA, finançat per la seva Oficina de Defensa Planetària.

A què us dediqueu? 

Busquem asteroides que puguin representar un risc per a la Terra. Sabem que els processos dels impactes d’asteroides són un procés geològic natural, per tots les cràters que hi ha a la Terra i els cossos que impacten constantment contra l’atmosfera, així que hem d’estar preparats per trobar-los, des d’asteroides propers a la Terra, llunyans, potencialment perillosos, fins a cometes... Fem el rastreig i analitzem les òrbites. Et podria dir que al llarg dels anys hem descobert milers d’asteroides, tot i que només uns pocs impactadors de mida petita que es cremen quan arriben a l’atmosfera. Estic molt orgullós de treballar en aquest equip. Som 16 persones i semrpe dic que la nostra tasca és com treballar en un far, que constament observa el cel en totes les direccions. A més fem una tasca que pràcticament només es fa aquí, a Tucson, Arizona. De fet el 95% dels descobriments els fem des d’aquí. També hi ha un equip a Hawaii i des de fa poc un altre a Xile.

Quants asteroides coneixem? 

Més d’un milió.

I no n’hi ha cap que hagi d’acabar amb nosaltres? 

De tots els que hem descobert no n’hi ha cap que estigui en trajectòria en direcció a la Terra.

Si n’hi hagués algun que tingués una trajectòria perillosa, què passaria? 

Hi ha plans, però no soc jo qui ho ha d’explicar. Jo els descobreixo.

Com hauria de ser, l’asteroide fatal? 

Hi ha companys meus que han descobert asteroides de col·lisió, però si fan dos o tres metres es cremen a l’atmosfera i no arriben a fer cràter. Ara, si fessin cent metres o un quilòmetre, doncs serien molt males notícies per a tots nosaltres. Però hi ha un gran control.

Entre tu i jo. Has vist alguna cosa estranya, mirant allà a dalt? 

No, tot objectes naturals. Pedres i roques i brossa espacial.

Fa poc vam fer un especial sobre Joan Oró i la teoria de la panspèrmia, que diu que la vida de la Terra ve dels asteroides que volten per l’espai. 

Conec la seva obra, però no et puc donar una resposta perquè no és el meu camp d’estudi.

Quina diferència hi ha entre un cometa i un asteroide? 

Un asteroide és bàsicament una roca gran, que pot tenir des de pocs metres a centenars de quilòmetres, que orbita el Sol. Un cometa és diferent: està format principalment de gel, normalment gel d’aigua, de diòxid de carboni o de monòxid de carboni, i quan s’acosta al Sol el gel sublima i forma una coma i una cua. És la imatge que tots hem vist desenes de vegades. Els cometes solen ser més grans i contenen molt gel. Els asteroides són més rocosos i no desenvolupen cua.

N’has descobert, de cometes? 

Si, perquè són la meua gran passió. N’he descobert set. És el que més em crida l’atenció i en el que més m’he especialitzat.

Parlem de l’asteroide Cosialls. Què és? 

Cosialls és un asteroide del cinturó principal d’asteroides, entre Mart i Júpiter, i té un diàmetre d’entre 1 i 3 quilòmetres, segons d’on es mesuri.

I la idea de posar-li el nom? 

La idea de batejar-lo en honor a l’Anicet va sorgir per Josep Maria Bosch, membre de la Societat Astronòmica de Lleida (SALL). M’ho van proposar i em va semblar una gran idea. La gran majoria d’asteroides no tenen cap nom, però a vegades els descobridors poden decidir donar-li un nom a una persona que ho mereixi. Aquest es diu, concretament, 662607 Cosialls.

Es veu que aquest número coincideix amb la constant de Planck, que no sé què és. 

La constant de Planck és fonamental perquè estableix l’escala mínima de quantització de l’energia, marcant el límit entre la física clàssica i la quàntica.

No he entès res. I per què aquest número? 

Està fet espressament. Quan donem nom a un asteroide ha de portar un número associat. Per exemple, el primer asteroide descobert va ser Ceres, i porta el número 1. En aquest cas vaig decidir que havia de portar un número amb significat. Així, a banda del nom Cosialls porta el número de la constant de Planck, que estava disponible. Per posar un exemple, el número Pi ja fa dècades que està agafat.

Com és el procés per donar nom a un asteroide? 

Ho ha de validar la Unió Astronòmica Internacional, que regula aquests nomenaments i evita noms vinculats a política, militars o mecenes que vulguin pagar. Hi ha moltes normes. Al proposar el seu nom van buscar la seva contribució i van aprovar-ho.

Al seu web, la Unió Astronòmica Internacional diu que “Anicet Cosialls (n. 1958) és un químic català i professor de secundària de Lleida, Espanya. Al llarg de la seva carrera ha inspirat innombrables estudiants amb el seu entusiasme i la seva dedicació i amor per la física, la química i l’astronomia”. 

És exactament això. A més, va servir com a sorpresa en un homenatge que se li va fer aquest setembre. Va ser molt emocionant.

Com és la vida Arizona i a Tucson? 

Els Estats Units és un país particular i hi tinc la meua família. Hi estic bé, malgrat que aquí ser científic és ser la resistència.

Com? 

Hi ha una majoria de gent molt escèptica o, directament ignorant. Rebutgen la ciència, són anticientífics. Cada cop hi ha més terraplanistes, gent que creu en qualsevol conspiració, i gent que ens retreu constantment la feina que fem com a científics. Em diuen que són un actor pagat per la NASA!

I el sistema educatiu? 

De fet, una crítica al sistema educatiu dels Estats Units és que no saben contagiar la passió per la ciència, la química, l’astronomia... Per això valoro tant professors com l’Anicet, que tenen aquest do. En aquest sentit trobo a faltar Espanya.

Parles molt de la tasca docent. 

El reconeixement a l’Anicet és reconèixer la tasca docent dels professors de secundària, especialment els de ciència. La ment d’una persona és molt receptiva a l’adolescència, i és quan s’aprenen les bases de la ciència.

Sempre tinc una lleu esperança que algun jove llegeixi això. Què els diries, a aquells que vulguin seguir els teus passos? 

Els diria diverses coses. La primera, que no es limitin amb el que s’ensenya a l’aula de l’escola. Que si els apassiona alguna cosa, poden aprendre molt, a internet i fora de l’escola. Que practiquin l’art de la curiositat constantment. Jo, per exemple, em vaig formar com a astrònom de forma completament amateur, per curiositat, per ànima d’explorar, per entendre. També els diria que no siguin tímids i que siguin valents per trucar a totes les portes possibles, sobretot a professors, concursos, publicacions… Per participar, formar part d’una comunitat, per impregnar-se, per adquirir coneixements, per avançar. A vegades hi ha haurà cops de porta, però cal insistir. Els diria també que les notes són importants, però no ho són tot.

Molt inspirador, Kacper. 

I, sobretot, que treballin en allò que els apassiona. Quan fas una cosa que t’agrada, de vegades ni sembla que estiguis treballant. A mi em passa moltes vegades. Amb dedicació, un pot arribar on vulgui. En pocs anys he passat de veure el cel amb un telescopi pràcticament de joguina a treballar en un programa de defensa planetària de la NASA.

Què recordes de Lleida? 

Vaig viure a Lleida de petit fins als 18 anys. Tinc records vius molt positius de la ciutat i una colla d’amics amb els quals mantinc contacte per WhatsApp. Ara m’escrivien perquè els he dit que un periodista de Lleida m’entrevistava.

Això de periodista sí que no t’ho accepto. No em vulguis tan mal. No ho soc! 

Però ets el primer de Lleida que s’ha interessat per la meva feina. Em fa més il·lusió sortir al SEGRE que les dues vegades que he sortit al New York Times i al Washington Post.

Ho posaré així, textual.

Segueix el reportatge a 👇