Dempeus o asseguts? La polèmica al concert del Pot Petit que ha encès el debat entre les famílies
Tres cartes al director reflecteixen tres mirades -la queixa pel civisme, la defensa de ballar lliurement i la crida final a la convivència i l’empatia-. Obrim debat.
Juneda. La pista del Parc Alegria, plena de gom a gom per gaudir del concert familiar dels populars El Pot Petit. Imatge d'arxiu. AJUNTAMENT DE JUNEDA
El que havia de ser una festa familiar es va convertir en el nucli d'un curiós debat públic. El passat 25 d'octubre, durant el concert del popular grup infantil El Pot Petit a Artesa de Lleida, un desacord sobre com gaudir de l'espectacle ha desencadenat una sèrie de cartes creuades a SEGRE. Aquest intercanvi d'opinions posa de manifest dues visions oposades sobre el civisme, el respecte i la convivència en els espais compartits. I amb canalla.
La polèmica va començar amb una primera carta de queixa. El problema central era clar: un grup d'adults es va mantenir dempeus just darrere de les primeres files, on s'havien assegut els nens, bloquejant completament la visió a la resta de les famílies. Després de protestes sonores del públic, la situació es va resoldre: "Al final, la gent va seure a terra i tothom va poder gaudir del concert", explicava la carta. Malgrat aquesta solució in situ, el sentiment de greuge va portar l'autor a qualificar l'acte de "manca de civisme" i a dirigir la seva petició tant als organitzadors, per establir protocols que evitessin les "barreres d'adults i cotxets", com al mateix grup musical, per no permetre aquestes "desigualtats entre els seus fans".
Carta a la directora
Una crítica als pares irresponsables del concert del 'Pot Petit'
LAIA ROFES CORTADA
Aquesta queixa inicial, que demanava sentit comú i respecte, no va quedar sense resposta i aviat va rebre una rèplica contundent que canviaria el focus de la discussió.
La rèplica: L'esperit d'un concert
La segona carta va arribar com una rèplica directa, qüestionant no només el comportament dels qui es queixaven, sinó la seva comprensió del que significa assistir a un concert en viu. L'autor defensava que un concert, independentment de l'edat del públic, és per "ballar, saltar i cantar" dempeus, amb els nens a collibè o en braços.
Aquesta resposta contrastava frontalment amb la primera visió, argumentant que qui vol estar assegut hauria d'anar a un recinte amb butaques. El to era notablement més aspre, qualificant els pares que van protestar de "desubicats", "incívics, acomodats i provincianes". A més, descrivia l'incident —en què part del públic va xiular i cridar fins a aturar momentàniament l'actuació— com una situació "patètica, esperpèntica i vergonyosa" que fins i tot va sorprendre els membres del grup.
La mediació: Una crida a l'empatia i la convivència
Enmig de la disputa, una tercera carta va emergir com la veu de la reflexió i l'empatia. Escrita per una mare que s'autodenominava "desubicada", aquesta intervenció intentava anar més enllà de les acusacions mútues per abordar les necessitats reals i diverses de totes les famílies presents a l'esdeveniment.
Carta a la directora
Resposta d’una mare “desubicada” del concert del Pot Petit d’Artesa de Lleida
Els punts clau d'aquesta rèplica final es poden sintetitzar en:
- Dret universal a gaudir: L'argument principal és que el dret a gaudir del concert pertany a tothom, des de la primera fins a l'última fila.
- Consideració de la diversitat: Recorda que a un esdeveniment familiar hi assisteixen perfils molt diferents: famílies amb cotxets, padrins acompanyant els nets, i adults que físicament no poden sostenir un fill a collibè durant una hora.
- Propostes constructives: En lloc de limitar-se a la crítica, suggereix solucions pràctiques com habilitar espais específics per a cotxets o cadires als laterals per a qui no pugui seure a terra.
- L'exemple positiu: Cita el concert del mateix grup a Juneda, on no hi va haver cap incident, com a prova que la convivència respectuosa és perfectament possible.
Més enllà del "dempeus o asseguts"
La polèmica del concert del Pot Petit transcendeix la simple pregunta de si cal estar dempeus o asseguts. Posa també de manifest el xoc de contractes socials no escrits que regeixen els espais públics familiars. per exemple:
- Quina és la responsabilitat dels organitzadors? La falta de pautes clares sobre com ocupar l'espai genera un buit. Sense un protocol clar, cada assistent aplica les seves pròpies expectatives, un xoc que pot portar al conflicte.
- Com equilibrem llibertat individual i bé comú? El debat reflecteix el debat entre el dret a gaudir d'un concert amb llibertat i la responsabilitat col·lectiva de garantir que els altres, especialment els més petits, també puguin fer-ho. On acaba la meva llibertat i on comença el respecte per l'experiència dels altres? És un concert un espai per a l'expressió individual sense traves, o un acte comunitari on la visibilitat i el gaudi dels més petits és la prioritat?
- Estem disposats a mirar més enllà de nosaltres mateixos? La invitació final de la tercera carta a "saber mirar més enllà de nosaltres mateixos" és una conclusió important.
I tu, què en penses?
Aquest debat va molt més enllà d'Artesa de Lleida. T'has trobat mai en una situació similar? Qui creus que té la raó? Com hauria de ser el concert familiar ideal? Vota i comenta.
👇 Deixa la teva opinió als comentaris!
