Els nostàlgics del franquisme capten acòlits joves i gent gran a les xarxes

L’avenç de la ultradreta en la intenció de vot està, 50 anys després de la mort de Franco, fonamentat en la seua activitat, i la dels seus propagandistes, a les xarxes socials, on operen amb tècniques de neuromàrqueting. La realitat social i l’estructura demogràfica de Lleida ofereixen expectatives de creixement per a aquestes posicions.

Es referia Franco a la consolidació del franquisme sociològic amb els seus silencis d’ultratomba, més que a la llavors recent designació de Joan Carles de Borbó com a “successor a títol de rei”, amb aquell críptic “atado y bien atado” del seu discurs de Nadal del 1969? La combinació d’aquests tabús familiars amb l’ús polític de les xarxes socials i l’aplicació de tècniques de neuromàrqueting està propulsant la intenció de vot de la ultradreta i els nostàlgics del seu règim mig segle després.

“Els silencis a les cases dels boomers i els seus pares han generat desconeixement. Els joves tenen un buit sobre vivències (de la Guerra Civil i la dictadura). No és un oblit, perquè per oblidar cal saber abans”, explica Maite Aurrekoetxea, professora de Sociologia Política a la Universitat de Deusto i estudiosa de l’ascens ultra i la seua connexió juvenil.

“La ultradreta ha entès que les xarxes socials són un camp fèrtil en el qual tenen una audiència molt receptiva amb la generació Z, per a la qual la connexió és una extensió més, és part de la seua identitat”, assenyala. “A aquesta audiència li arriben missatges curts amb un halo d’autenticitat i treballats amb emoció”, afegeix. La seua circulació “sense temps per a la reflexió” ha resultat ser el curs ideal per a la propaganda 2.0: “L’objectiu no és debatre, sinó difondre continguts de consum ràpid per aconseguir impactes.”

Llavors, es tracta de joves ingenus que degluteixen falòrnies? “No són incauts, és que utilitzen aquest llenguatge i la ultradreta ha sabut veure-ho. No és tant una qüestió de mitjans o canals com de llenguatge”, anota Aurrekoetxea, que destaca el desfasament d’una esquerra que, en aquest àmbit, continua ancorada en els discursos elaborats. També és clau la selecció de temes: llibertat, seguretat i migració, res d’economia ni filosofia.

L’avenç ultra a entorns del 20% de la intenció de vot deriva de la penetració d’aquests missatges en cohorts d’edat avançada. “Les canalitzen als seus telèfons i la consumeixen com si fos informació fiable”, assenyala. “L’ascens de la ultradreta no és casual”, afegeix.

Una altra cosa és que la tendència asseguri vots. Els joves, més en el tram de 18 a 24 anys que en el de 25 a 30, presenten els menors nivells de participació electoral. També són els més líquids: el 27,3% dels primers i el 13,6% dels segons va canviar el seu vot almenys una vegada en les últimes eleccions catalanes. Sí que són els més actius en xarxes: més del 25% va difondre missatges partidistes.

La combinació d’estratègies i temàtiques i el pes demogràfic d’aquests dos grups a Lleida, on joves i grans sumen un 28% dels votants, apunta a una forta pujada del vot ultra mig segle després de la mort de Franco.

“Focalitzem el debat en el 17% de joves que sembla aproximar-se a la ultradreta, i és normal perquè és un fenomen nou i preocupant. Però això no ha de tapar que un 83% no és així. És més, solen ser joves bastant conscienciats amb temes ambientals o d’igualtat”, recorda la politòloga Cristina Monge. “Dit això –afegeix–, en aquest 17% hi ha un factor d’impugnació del sistema, que avui és la democràcia.”