Es compleix un any del gran incendi de la Segarra i del gran pirocúmul de 19.000 metres d'altura

Ahir es va complir un any d'aquell dimarts 1 de juliol que va cremar la Segarra, l’Urgell i la Noguera. El que va començar com una tarda de sega en plena onada de calor es va acabar convertint en un incendi "mai vist" a Catalunya: un monstre de sisena generació que va segar la vida de dos homes, va confinar 20.000 persones i va deixar una cicatriu de més de 6.500 hectàrees de cendra.

Ara, un any després, els afectats per l’incendi de Torrefeta i Florejacs segueixen recuperant-se dels danys causats per les flames, que van arrasar 5.577 hectàrees de municipis de la Noguera, la Segarra i l’Urgell i van deixar dos víctimes mortals a Coscó. No obstant, els agricultors de la zona insisteixen a flexibilitzar la normativa de les zones d’especial protecció d’aus (zepa) per poder actuar a les seues finques a fi de reduir el risc d’incendis.

El dia que el foc va tocar l'estratosfera

L'incendi es va declarar a les 17:08 hores a Torrefeta. Impulsat per temperatures extremes i ratxes de vent que van arribar als 125 km/h, el foc no només corria, volava. La seva velocitat de propagació, de fins a 30 quilòmetres per hora, va desbordar completament qualsevol capacitat d'extinció. Els mateixos Bombers de la Generalitat van haver de retirar efectius del front de foc davant la impossibilitat d'atacar un fenomen tan violent que posava en risc les seves vides.

El tret més distintiu d'aquest desastre va ser la formació d'un pirocúmul de 19.000 metres d'altura. Aquesta columna de fum i calor, una de les més grans registrades mai al món i possiblement un rècord a Europa, es va comportar com una "gran xemeneia" que arrossegava les flames a gran velocitat, creant el seu propi sistema meteorològic i llançant cendres fins a la ciutat de Lleida i territoris d'Aragó

La tragèdia humana a Coscó

Més enllà de les xifres, l'incendi va deixar la mort de dues persones. En un camí de Coscó, al municipi d’Oliola, van ser trobats sense vida l’Omar Fabián Agudelo, de 45 anys, i el Jordi Esteve, de 32. El Jordi, un ramader veí d'Agramunt, havia anat a rescatar el seu treballador, l'Omar, que es trobava a la granja i es trobava malament pel fum.

Segons els relats dels familiars, l'Omar va arribar a acomiadar-se per telèfon de la seva filla gran, dient-li que "no podien respirar més". El seu vehicle va quedar atrapat en un marge i, en intentar fugir a peu, les flames els van atrapar en una zona rocosa. Un any després, el dolor d'aquella pèrdua segueix ben viu a Agramunt, on es va decretar dol oficial i el president de la Generalitat, Salvador Illa, va acompanyar les famílies en un emotiu minut de silenci.

Relats d'impotència sobre el terreny

Els testimonis d'aquella tarda descriuen escenes de pànic i desconcert. En Francesc Vila, un agricultor de 77 anys de Guardiola, recorda com fugia amb el seu tractor mentre el foc el perseguia: “Pensava que moriria cremat... el foc avançava a gran velocitat mentre jo no podia córrer més”. Veïns de localitats com Ponts, Guissona o Agramunt van viure hores de confinament tancats a casa, mentre veien com el cel es tornava negre i la cendra ho cobria tot. 

L'alcalde de Torrefeta i Florejacs, Josep Maria Castella, va descriure la situació com un moment de "gran impotència", veient com les flames saltaven de masia en masia i amenaçaven nuclis habitats com Palou o Vilalta, on fins i tot es van encendre dues cases. Finalment, una tempesta providencial al vespre es va aliar amb els Bombers per ajudar a estabilitzar un incendi que semblava imparable.

Un mapa de severitat i un futur incert

Les investigacions posteriors dels Agents Rurals van confirmar que l'origen del foc podria haver estat una espurna accidental d'una segadora en un camp de cereal. Un mapa de severitat elaborat per la Universitat Harokopio d'Atenes va mostrar que, tot i la virulència, la major part del terreny (un 87% de zona no irrigada) no va patir danys irreversibles, malgrat que el foc va arrasar 53,89 km² de superfície.

Avui, un any després, la Segarra recorda l'incendi com un avís clar del canvi climàtic i de la perillositat dels nous focs forestals. Com deia el cap de la Regió d'Emergències de Lleida, Joan Josep Bellostas, aquells focs "no són com abans" i obliguen a una nova gestió del territori i a una màxima precaució davant d'una natura que, en condicions extremes, es torna absolutament incontrolable